divendres, 9 de juny de 2017

La llegenda dels Nou Barons de la Fama (El comte Arnau, II)

Fins al segle XIX, les llegendes del comte Arnau van perdurar per la transmissió oral, fortament influïda, això sí, per la cançó popular sobre el comte creada el XVI. Amb la Renaixença, Milà i Fontanals fa redescobrir el personatge a les nostres elits culturals i una bona colla d’escriptors el reinterpreten. En ells pren força l’Arnau reencarnant el Mal Caçador i també una llegenda èpica sobre l’origen de la nació catalana en la que el nostre comte intervé, tot i no ser-ne el gran protagonista: les gestes d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama.

Si les llegendes del comte Arnau tenen totes un origen inequívoc en la cultura oral, la dels Nou Barons sembla que també hi parteix, però des de fa 600 anys és clarament una narració literària amb pretensions de veracitat, que té un gran impacte en les elits governants i cultes a partir del segle XV, escampant-se més enllà de les nostres fronteres. Cervantes la fa esmentar al Quixot, en la conversa amb el pagès Pedro Alonso (capítol V) i serà reescrita per diversos escriptors i historiadors fins al XIX, amb la Renaixença. Un segle i mig més tard, el tema s’ha reprès en versió cinematogràfica, amb el títol de "Pàtria".

LA LLEGENDA D’OTGER CATALÓ I ELS NOU BARONS DE LA FAMA


Otger Cataló
(Historia de Cataluña, Víctor Balaguer, 1860)
L’any 732, el cavaller germànic d’alt llinatge Otger Gotlant, conegut com a Otger Cataló perquè aquest era el nom del seu castell d’Aquitània —regió que governava en nom del rei franc—, s’encaminà cap a Catalunya per combatre els moros amb un exèrcit de 25.000 homes. L’acompanyaven, agrupats de tres en tres, els Nou Barons de la Fama: Montcada, Pinós i Mataplana, Cervera, Cervelló i Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill, i molts altres cavallers i gentilhomes.

Entraren per la vall d’Aran i seguiren cap a la vall d’Àneu, on lliuraren grans batalles amb els sarraïns que hi vivien, prengueren el castell de València d’Àneu i estengueren els combats pel Pallars i la Ribagorça. Avançaren per la Cerdanya i el Capcir, construint esglésies i castells, on van quedar-se les seves famílies.

Els guerrers continuaren cap a Girona, però en arribar a Besalú saberen que el rei moro de Girona s’acostava amb grans forces. Aleshores canviaren de camí, dirigint-se a Empúries, ciutat a la qual posaren setge. L’empresa es complicà perquè acudiren en ajut del rei moro d’Empúries els reis de Fraga, Tortosa, Roda, Tarragona, Barcelona i Girona. I per si no fos prou difícil, l’any 734 Otger Cataló morí de malaltia, designant com a successor Napifer de Montcada, que decidí l’aixecament del setge i la retirada, durant la qual encara tingué lloc una batalla capitanejada per Hug de Mataplana. Prosseguiren cap als llocs inexpugnables i els castells roquers on vivien les famílies dels combatents, en les terres de la Cerdanya i la vall del Segre fins Oliana, on es feren forts durant anys, fins l’arribada de Carlemany, a qui s’afegiren amb l’objectiu de conquerir Catalunya.

LA LLEGENDA DE GUIFRÉ EL PILÓS


Així com de la llegenda d’Otger Cataló se’n desprèn una visió dels francs com a aliats dels catalans, en l’altra narració literària sobre l’origen de Catalunya, la de Guifré el Pilós —molt més antiga—, els francs no hi apareixen pas com a bons amics nostres. S’atribueix l’autoria a un monjo de Ripoll, possiblement per encàrrec reial, que la redacta entre 1162 i 1184 en l’obra Gesta Comitum Barchinonensium, en la qual se’ns presenta Guifré el Pilós com a fundador de la dinastia reial catalana i pare de la nostra independència.

El suposat pare de Guifré el Pilós, Guifré de Rià —poble del Conflent—, és assassinat per nobles francs a causa de lluites de poder. Salomó, comte franc, s’apropia il·legítimament del comtat de Barcelona, però el Pilós reacciona, recuperant-lo i matant l’usurpador Salomó. Més tard, quan el rei franc no envia ajut al comte per aturar una ràtzia sarraïna, Guifré decideix no renovar-li el vassallatge, gest que es pot interpretar com una declaració unilateral d’independència, la que marca l’inici de l’estat medieval català.

LA CATALUNYA CONVULSA DEL SEGLE IX


En la llegenda de Guifré s’hi barreja realitat i ficció. Certament, el seu pare Sunifred d’Urgell —no pas Guifré de Rià— fou assassinat per ordres del franc Guillem de Septimània, i Salomó era un poderós comte pirinenc que no fou mort per Guifré, però sí que el succeí en el govern dels comtats.

Miquel Coll i Alentorn, estudiós dels textos antics sobre els suposats orígens de Catalunya, remarca una notable tendència antifranca en aquest relat. No ens ha d’estranyar, tenint en compte que es va escriure en temps del rei Alfons el Cast, molt actiu en terres occitanes i amb interessos sovint enfrontats als dels francs.

La visió simplificada que ens ha arribat d’aquells temps de lluites entre moros i cristians, cada part formant un bloc uniforme i sense fissures, dista molt de la realitat, en la qual tant els uns com els altres pactaven aliances amb el bloc contrari quan els convenia. Als segles VIII i IX, la gent de Catalunya tant va lluitar contra els sarraïns com contra els francs, i algunes de les victòries llegendàries contra l’infidel del sud ho foren en realitat contra els cristians de més al nord.

L’envestida àrab dels primers anys és imparable al sud del Pirineu i passen dècades abans que no quallin els primers intents indígenes de recuperar el poder, i ho fan aprofitant els enfrontaments entre els governants musulmans.

Al nord de la serralada, en canvi, el 732 els francs ja aturen els sarraïns i van recuperant territori. Cap a finals de la centúria traspassen el Pirineu, pacten a voltes amb els califes i a voltes amb els indígenes, i queda clara la voluntat de fer-se amos de tot el territori. Els catalans no els veuen com un exèrcit alliberador sinó com un nou exèrcit d’ocupació, més afins en la religió però més intolerants en el govern que els musulmans.

El 827 esclata un alçament armat liderat pels magnats gots Aissó i Guillemó. Aquest era fill de Berà, comte de Barcelona nomenat pels francs a qui després ells mateixos van destituir per ser massa complaent amb sarraïns i indígenes. L’ocupació dels llocs de poder pels francs, liderats per Bernat de Septimània, va provocar la rebel·lió a les comarques centrals de Catalunya, on s’uniren gent d’ascendència ibera, romana, goda i musulmana contra el nou invasor, però la insurrecció no anà més enllà d’uns mesos i Bernat de Septimània s’acabà imposant per la força dels seus exèrcits.

En la llegenda d’Otger Cataló se’ns relaten els combats contra les tropes mores a la vall d’Aran i d’Àneu. Segons l’historiador J. M. Salrach:

“En comarques com l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà ni establiment de guarnicions [sarraïnes] no hi degué haver; per això arabistes com Codera han opinat que aquestes àrees tan pirinenques van restar al marge de la dominació islàmica. Tanmateix, és possible imaginar, segons Abadal, que els cabdills indígenes de la vall del Pirineu pactessin la submissió a l’islam, cosa que implicaria el respecte dels nous dominadors a la situació local —autonomia política— a canvi del pagament d’un tribut”.

Pels historiadors moderns, el poblament franc a la Catalunya pirinenca fou nul:

“Mai els comtats pirinencs no foren “alliberats” pels carolingis. […] Mai un comte franc no regnà a l’Urgell o a la Cerdanya, com tampoc al Pallars o la Ribagorça. […] Aquestes poblacions [indígenes], la instal·lació de les quals es perd en la nit dels temps, restaren sorprenentment estables i fidels a llurs tradicions. Per exemple, a llur paganisme: l’any 900 el bisbe d’Urgell Nantingís ha de fer cap a la Quar, a l’Alt Berguedà, “per tal de consagrar els temples dels ídols”, referència evident a la supervivència d’un culte indígena.” [Pierre Bonnassie]

Castell de València d'Àneu
Ni visigots ni musulmans ni francs constituïren una població estable a la vall d’Àneu i entorns durant el segle  VIII. Les batalles d’aquest indret del relat dels Nou Barons, si tingueren lloc, no fou probablement entre musulmans i francs, sinó entre francs i indígenes, tal com succeí anys més tard a Roncesvalles entre les tropes comanades per Carlemany i els bascos emboscats.

No només la gent del Pirineu sinó, en general, tota la Catalunya vella no veia els francs amb gaire bons ulls, però van quedar encerclats entre les dues grans potències d’aquell temps i, segons les conveniències, s’acostaven més als musulmans o als francs, exactament igual que mil anys abans ho havien fet els seus avantpassats ibers amb els cartaginesos i els romans.

L’ORIGEN DE LA LLEGENDA I EL COMPROMÍS DE CASP


Estant consolidat des de segles el relat sobre el naixement de la nació catalana, amb un text antifranc i Guifré el Pilós afermant la pròpia sobirania, com és que al segle XV triomfa un nou relat pro-franc i on l’heroi no és el comte de Barcelona sinó els Nou Barons de la Fama?

Coll i Alentorn ho investigà a fons, arribant a la conclusió que la primera versió fou escrita el 1418 per Pere Tomic, cavaller vinculat a les baronies de Pinós i Mataplana. Tomic exalçà en les seves obres literàries la noblesa catalana, en contraposició a la monarquia absoluta vinguda de Castella.

Si es donava per bona la versió sobre l’origen de Catalunya del relat d’Otger Cataló, els mèrits se’ls repartien els Nou Barons, corresponents a nou llinatges nobles encara vigents quan s’escriu el text. Desapareix l’hostilitat vers els francesos i desapareix la preeminència del comte de Barcelona, situant tots els llinatges en una categoria similar. Perquè? Què cerca l’autor amb aquest canvi de la història vigent i acceptada fins aleshores?

Martí l'Humà
El 1410, amb la mort de Martí l’Humà, s’extingeix la nissaga de monarques catalans, que des de Guifré el Pilós havia perdurat durant més de 500 anys. Fou un cúmul de dissorts o de males arts. Els seus tres fills barons legítims moren abans que ell, i l’il·legítim no és acceptat com a successor. Quedava un nét, Frederic, a qui Martí decideix nomenar-lo successor en una cerimònia que s’havia de celebrar l’1 de juny, però el 29 de maig el rei emmalalteix sobtadament de forma inexplicable i mor el 31. En les darreres hores de vida una delegació de prohoms de representativitat molt dubtosa i un notari conxorxat amb ells, li fan dir que sí, a un pobre moribund, a una proposta tan indefinida com que el successor “pervinga a aquell que per justícia deurà prevenir".

Amb això en tenen prou per excloure el nét Frederic i iniciar un procediment per dirimir a qui corresponia ocupar el tron. Comença un període de dos anys anomenat l’interregne, amb una ferma aposta d’una part de la noblesa aragonesa pel candidat Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, enfront de l’altre candidat més ben situat, Jaume II d’Urgell, lloctinent de Martí l’Humà i, d’entrada, amb un suport majoritari a Catalunya, València i Mallorca, i també a la banda d’Osca. Però Jaume és molt desencertat en les seves accions i, en canvi, tant Ferran com els seus partidaris aragonesos, juguen magistralment les seves cartes, servint-se de suborns, assassinats, batalles, ocupacions intimidatòries de territori aragonès i imposicions a la resta de regnes de la Corona.

Després de mil vicissituds es reuneixen a la ciutat de Casp tres representants de cada regne, excepte el de Mallorca —partidaris de Jaume d’Urgell—, exclosos per imposició dels trastamaristes, que també imposaren alguns dels qui havien de ser representants dels altres dos regnes. Amb tota mena d’irregularitats procedimentals s’arriba finalment a les votacions i Ferran d’Antequera és triat com a nou rei de la Corona catalanoaragonesa el 24 de juny de 1412.

A continuació, els urgellistes són perseguits sense miraments. L’aragonès comte de Benavent, que va gosar dir públicament que Ferran no tenia cap dret al tron, va ser detingut immediatament, torturat i l’endemà executat. El mateix Jaume d’Urgell fou condemnat a presó perpètua el 1413, aguantant 13 anys les dures condicions de presons castellanes i 7 més, fins a la mort, a la de Xàtiva.

Ferran no acceptava la tradició pactista de les corts catalanes, acostumat al poder absolut dels monarques castellans. Comença col·locant en els més alts càrrecs a nobles castellans de la seva confiança i una de les primeres peticions que fa a les Corts és que es perdoni el deute que la Corona catalana arrossegava des dels temps de Pere el Cerimoniós i que se li concedissin importants ajuts econòmics, però ni els mateixos que li havien donat suport s’hi van avenir.

Casa de la Ciutat de Barcelona, amb la porta guardada per les
estàtues de Jaume I, a l'esquerra, i Joan Fiveller, a la dreta.
El 1416 es produeix un nou enfrontament, quan Ferran pretenia no haver de pagar els impostos als aliments que el seu seguici comprava a Barcelona, l’anomenat “vectigal de la carn”. Joan Fiveller, en nom del Consell de Cent, li exigeix el pagament recordant-li que els impostos són de l’Estat i no del rei, i aquest hagué de claudicar.

Pocs mesos després Ferran mor i el succeeix el seu fill Alfons el Magnànim, que tampoc comença gaire bé quan, per primera vegada en la nostra història, com a cap de l’Estat es dirigeix a la Cort en castellà. Ho fa, a més, per demanar diners per a una expedició militar a Sardenya i Sicília. La resposta és un NO com una casa de pagès.

Es crea una comissió per convocar unes noves Corts i a finals de 1417 s’assabenten que el rei està preparant l’expedició a Sardenya, ignorant el mandat parlamentari. La comissió decideix passar a la clandestinitat i es constitueix el que després els historiadors en diran la Lliga de Molins de Rei. Hi és el conseller Fiveller i hi són —vés per on— els prohoms dels llinatges citats al text dels Nou Barons de la Fama, que cerquen i obtenen suports en altres estaments i en altres ciutats, com València i Saragossa, per frenar la prepotència del rei. A aquest no li queda més remei que ajornar l’expedició militar i despatxar els alts funcionaris castellans, això sí, després de cobrar-se —el rei— una generosa compensació econòmica.
Pere Tomic, el més probable autor del text dels Nou Barons, estava al servei dels Pinós i la seva obra, al de la causa comuna del país contra l’absolutisme castellà. Les conclusions de Miquel Coll i Alentorn són aquestes:

“Creiem que […] la intenció que la informa és la demostració d'una igualtat entre els comtats catalans, sense una major categoria per al de Barcelona i, per tant, sense una major autoritat per al poder reial. Una pretensió semblant no sembla fàcil que arribés a formular-se durant els regnats de Pere el Cerimoniós, de Joan I o de Marti l'Humà, tan coneixedors de la nostra història. Els darrers reis del gloriós casal de Barcelona se sabien massa de memòria llur Guifré d'Arrià per deixar-se convèncer per una llegenda tan toscament ordida. Tal pretensió quedava, en canvi, molt en el seu lloc en els temps revolts de l'interregne i en els primers anys de la nova dinastia, quan la noblesa podia intentar treure algun partit de la inestabilitat de la novella situació i de la ignorància de la historia catalana per part dels reis de nissaga forastera. Per això creiem que cal relacionar el text amb les pretensions d'independència del comte de Pallars durant l'interregne i, sobretot, amb la lliga de barons i ciutats que va aplegar-se en 1418 a Molins de Rei per protestar contra l'ordenació de la casa d'Alfons el Magnànim i la intromissió dels seus consellers castellans. Aquest moviment, que ha estat fins al present poc estudiat, revestí una importància excepcional, per tal com aplega de fet tot Catalunya (noblesa i poble) contra la influència forastera i constitueix la primera manifestació important d'hostilitat col·lectiva contra la nova dinastia.

[…] La versemblança de la nostra suposició augmenta si ens fixem que els caps més destacats del moviment de 1418, que són el comte de Pallars, Ramon de Cardona, Bernat de Cabrera, el vescomte d'Illa i de Canet, Ramon de Montcada, Berenguer Alemany de Cervelló, Berenguer d'Oms i Galceran de Santa Pau, pertanyen a llinatges inclosos en la llista de les novenes […].

Tot això ens indueix a aventurar la data aproximada de 1418 per a l'aparició de la versió genealògica que constitueix el nucli típic original de la llegenda otgeriana.” [Miquel Coll i Alentorn]

Compromís de Casp (Teófilo Puebla, 1867)
La pèrdua total i definitiva de la sobirania catalana es produí amb la derrota en la guerra de Successió (1701-1715), i des de l’independentisme hi ha un acord tàcit en parlar dels 300 anys de sotmetiment a l’imperi castellà, però aquest s’inicia tres segles abans, amb la sospitosa mort sobtada de Martí l’Humà just el dia abans que havia de nomenar successor el seu nét, i amb els dos anys següents d’interregne, on s’aplicà un maquiavel·lisme d’alt nivell que portà al Compromís de Casp, les conseqüències del qual encara estem pagant.





Bibliografia consultada:

Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere. Vol. I. Edicions 62. Barcelona, 1979.

Coll i Alentorn, Miquel. La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons. 1948. (http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000152/00000080.pdf) 

Cutrina, Gonçal. Llegendes i tradicions de les valls del Ter i del Freser. Ed. Maideu. Ripoll, 1981

Galceran-Uyà, Pere. La lliga de Molins de Rei, 1418. L’Espai/ nº 1. Molins de Rei, 1998. (http://raco.cat/index.php/Espai/article/view/173396/245315)

Rangil, Daniel. El comte Arnau. Treball inèdit, 1992.

Romeu Figueras, José. El mito de “el comte Arnau”. Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña. Barcelona, 1948.

Salrach, J.M. Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Edhasa. Barcelona, 1982.

Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana. Centre d’Estudis Baganesos, 1989.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada