divendres, 9 de juny de 2017

La llegenda dels Nou Barons de la Fama (El comte Arnau, II)

Fins al segle XIX, les llegendes del comte Arnau van perdurar per la transmissió oral, fortament influïda, això sí, per la cançó popular sobre el comte creada el XVI. Amb la Renaixença, Milà i Fontanals fa redescobrir el personatge a les nostres elits culturals i una bona colla d’escriptors el reinterpreten. En ells pren força l’Arnau reencarnant el Mal Caçador i també una llegenda èpica sobre l’origen de la nació catalana en la que el nostre comte intervé, tot i no ser-ne el gran protagonista: les gestes d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama.

Si les llegendes del comte Arnau tenen totes un origen inequívoc en la cultura oral, la dels Nou Barons sembla que també hi parteix, però des de fa 600 anys és clarament una narració literària amb pretensions de veracitat, que té un gran impacte en les elits governants i cultes a partir del segle XV, escampant-se més enllà de les nostres fronteres. Cervantes la fa esmentar al Quixot, en la conversa amb el pagès Pedro Alonso (capítol V) i serà reescrita per diversos escriptors i historiadors fins al XIX, amb la Renaixença. Un segle i mig més tard, el tema s’ha reprès en versió cinematogràfica, amb el títol de "Pàtria".

LA LLEGENDA D’OTGER CATALÓ I ELS NOU BARONS DE LA FAMA


Otger Cataló
(Historia de Cataluña, Víctor Balaguer, 1860)
L’any 732, el cavaller germànic d’alt llinatge Otger Gotlant, conegut com a Otger Cataló perquè aquest era el nom del seu castell d’Aquitània —regió que governava en nom del rei franc—, s’encaminà cap a Catalunya per combatre els moros amb un exèrcit de 25.000 homes. L’acompanyaven, agrupats de tres en tres, els Nou Barons de la Fama: Montcada, Pinós i Mataplana, Cervera, Cervelló i Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill, i molts altres cavallers i gentilhomes.

Entraren per la vall d’Aran i seguiren cap a la vall d’Àneu, on lliuraren grans batalles amb els sarraïns que hi vivien, prengueren el castell de València d’Àneu i estengueren els combats pel Pallars i la Ribagorça. Avançaren per la Cerdanya i el Capcir, construint esglésies i castells, on van quedar-se les seves famílies.

Els guerrers continuaren cap a Girona, però en arribar a Besalú saberen que el rei moro de Girona s’acostava amb grans forces. Aleshores canviaren de camí, dirigint-se a Empúries, ciutat a la qual posaren setge. L’empresa es complicà perquè acudiren en ajut del rei moro d’Empúries els reis de Fraga, Tortosa, Roda, Tarragona, Barcelona i Girona. I per si no fos prou difícil, l’any 734 Otger Cataló morí de malaltia, designant com a successor Napifer de Montcada, que decidí l’aixecament del setge i la retirada, durant la qual encara tingué lloc una batalla capitanejada per Hug de Mataplana. Prosseguiren cap als llocs inexpugnables i els castells roquers on vivien les famílies dels combatents, en les terres de la Cerdanya i la vall del Segre fins Oliana, on es feren forts durant anys, fins l’arribada de Carlemany, a qui s’afegiren amb l’objectiu de conquerir Catalunya.

LA LLEGENDA DE GUIFRÉ EL PILÓS


Així com de la llegenda d’Otger Cataló se’n desprèn una visió dels francs com a aliats dels catalans, en l’altra narració literària sobre l’origen de Catalunya, la de Guifré el Pilós —molt més antiga—, els francs no hi apareixen pas com a bons amics nostres. S’atribueix l’autoria a un monjo de Ripoll, possiblement per encàrrec reial, que la redacta entre 1162 i 1184 en l’obra Gesta Comitum Barchinonensium, en la qual se’ns presenta Guifré el Pilós com a fundador de la dinastia reial catalana i pare de la nostra independència.

El suposat pare de Guifré el Pilós, Guifré de Rià —poble del Conflent—, és assassinat per nobles francs a causa de lluites de poder. Salomó, comte franc, s’apropia il·legítimament del comtat de Barcelona, però el Pilós reacciona, recuperant-lo i matant l’usurpador Salomó. Més tard, quan el rei franc no envia ajut al comte per aturar una ràtzia sarraïna, Guifré decideix no renovar-li el vassallatge, gest que es pot interpretar com una declaració unilateral d’independència, la que marca l’inici de l’estat medieval català.

LA CATALUNYA CONVULSA DEL SEGLE IX


En la llegenda de Guifré s’hi barreja realitat i ficció. Certament, el seu pare Sunifred d’Urgell —no pas Guifré de Rià— fou assassinat per ordres del franc Guillem de Septimània, i Salomó era un poderós comte pirinenc que no fou mort per Guifré, però sí que el succeí en el govern dels comtats.

Miquel Coll i Alentorn, estudiós dels textos antics sobre els suposats orígens de Catalunya, remarca una notable tendència antifranca en aquest relat. No ens ha d’estranyar, tenint en compte que es va escriure en temps del rei Alfons el Cast, molt actiu en terres occitanes i amb interessos sovint enfrontats als dels francs.

La visió simplificada que ens ha arribat d’aquells temps de lluites entre moros i cristians, cada part formant un bloc uniforme i sense fissures, dista molt de la realitat, en la qual tant els uns com els altres pactaven aliances amb el bloc contrari quan els convenia. Als segles VIII i IX, la gent de Catalunya tant va lluitar contra els sarraïns com contra els francs, i algunes de les victòries llegendàries contra l’infidel del sud ho foren en realitat contra els cristians de més al nord.

L’envestida àrab dels primers anys és imparable al sud del Pirineu i passen dècades abans que no quallin els primers intents indígenes de recuperar el poder, i ho fan aprofitant els enfrontaments entre els governants musulmans.

Al nord de la serralada, en canvi, el 732 els francs ja aturen els sarraïns i van recuperant territori. Cap a finals de la centúria traspassen el Pirineu, pacten a voltes amb els califes i a voltes amb els indígenes, i queda clara la voluntat de fer-se amos de tot el territori. Els catalans no els veuen com un exèrcit alliberador sinó com un nou exèrcit d’ocupació, més afins en la religió però més intolerants en el govern que els musulmans.

El 827 esclata un alçament armat liderat pels magnats gots Aissó i Guillemó. Aquest era fill de Berà, comte de Barcelona nomenat pels francs a qui després ells mateixos van destituir per ser massa complaent amb sarraïns i indígenes. L’ocupació dels llocs de poder pels francs, liderats per Bernat de Septimània, va provocar la rebel·lió a les comarques centrals de Catalunya, on s’uniren gent d’ascendència ibera, romana, goda i musulmana contra el nou invasor, però la insurrecció no anà més enllà d’uns mesos i Bernat de Septimània s’acabà imposant per la força dels seus exèrcits.

En la llegenda d’Otger Cataló se’ns relaten els combats contra les tropes mores a la vall d’Aran i d’Àneu. Segons l’historiador J. M. Salrach:

“En comarques com l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà ni establiment de guarnicions [sarraïnes] no hi degué haver; per això arabistes com Codera han opinat que aquestes àrees tan pirinenques van restar al marge de la dominació islàmica. Tanmateix, és possible imaginar, segons Abadal, que els cabdills indígenes de la vall del Pirineu pactessin la submissió a l’islam, cosa que implicaria el respecte dels nous dominadors a la situació local —autonomia política— a canvi del pagament d’un tribut”.

Pels historiadors moderns, el poblament franc a la Catalunya pirinenca fou nul:

“Mai els comtats pirinencs no foren “alliberats” pels carolingis. […] Mai un comte franc no regnà a l’Urgell o a la Cerdanya, com tampoc al Pallars o la Ribagorça. […] Aquestes poblacions [indígenes], la instal·lació de les quals es perd en la nit dels temps, restaren sorprenentment estables i fidels a llurs tradicions. Per exemple, a llur paganisme: l’any 900 el bisbe d’Urgell Nantingís ha de fer cap a la Quar, a l’Alt Berguedà, “per tal de consagrar els temples dels ídols”, referència evident a la supervivència d’un culte indígena.” [Pierre Bonnassie]

Castell de València d'Àneu
Ni visigots ni musulmans ni francs constituïren una població estable a la vall d’Àneu i entorns durant el segle  VIII. Les batalles d’aquest indret del relat dels Nou Barons, si tingueren lloc, no fou probablement entre musulmans i francs, sinó entre francs i indígenes, tal com succeí anys més tard a Roncesvalles entre les tropes comanades per Carlemany i els bascos emboscats.

No només la gent del Pirineu sinó, en general, tota la Catalunya vella no veia els francs amb gaire bons ulls, però van quedar encerclats entre les dues grans potències d’aquell temps i, segons les conveniències, s’acostaven més als musulmans o als francs, exactament igual que mil anys abans ho havien fet els seus avantpassats ibers amb els cartaginesos i els romans.

L’ORIGEN DE LA LLEGENDA I EL COMPROMÍS DE CASP


Estant consolidat des de segles el relat sobre el naixement de la nació catalana, amb un text antifranc i Guifré el Pilós afermant la pròpia sobirania, com és que al segle XV triomfa un nou relat pro-franc i on l’heroi no és el comte de Barcelona sinó els Nou Barons de la Fama?

Coll i Alentorn ho investigà a fons, arribant a la conclusió que la primera versió fou escrita el 1418 per Pere Tomic, cavaller vinculat a les baronies de Pinós i Mataplana. Tomic exalçà en les seves obres literàries la noblesa catalana, en contraposició a la monarquia absoluta vinguda de Castella.

Si es donava per bona la versió sobre l’origen de Catalunya del relat d’Otger Cataló, els mèrits se’ls repartien els Nou Barons, corresponents a nou llinatges nobles encara vigents quan s’escriu el text. Desapareix l’hostilitat vers els francesos i desapareix la preeminència del comte de Barcelona, situant tots els llinatges en una categoria similar. Perquè? Què cerca l’autor amb aquest canvi de la història vigent i acceptada fins aleshores?

Martí l'Humà
El 1410, amb la mort de Martí l’Humà, s’extingeix la nissaga de monarques catalans, que des de Guifré el Pilós havia perdurat durant més de 500 anys. Fou un cúmul de dissorts o de males arts. Els seus tres fills barons legítims moren abans que ell, i l’il·legítim no és acceptat com a successor. Quedava un nét, Frederic, a qui Martí decideix nomenar-lo successor en una cerimònia que s’havia de celebrar l’1 de juny, però el 29 de maig el rei emmalalteix sobtadament de forma inexplicable i mor el 31. En les darreres hores de vida una delegació de prohoms de representativitat molt dubtosa i un notari conxorxat amb ells, li fan dir que sí, a un pobre moribund, a una proposta tan indefinida com que el successor “pervinga a aquell que per justícia deurà prevenir".

Amb això en tenen prou per excloure el nét Frederic i iniciar un procediment per dirimir a qui corresponia ocupar el tron. Comença un període de dos anys anomenat l’interregne, amb una ferma aposta d’una part de la noblesa aragonesa pel candidat Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, enfront de l’altre candidat més ben situat, Jaume II d’Urgell, lloctinent de Martí l’Humà i, d’entrada, amb un suport majoritari a Catalunya, València i Mallorca, i també a la banda d’Osca. Però Jaume és molt desencertat en les seves accions i, en canvi, tant Ferran com els seus partidaris aragonesos, juguen magistralment les seves cartes, servint-se de suborns, assassinats, batalles, ocupacions intimidatòries de territori aragonès i imposicions a la resta de regnes de la Corona.

Després de mil vicissituds es reuneixen a la ciutat de Casp tres representants de cada regne, excepte el de Mallorca —partidaris de Jaume d’Urgell—, exclosos per imposició dels trastamaristes, que també imposaren alguns dels qui havien de ser representants dels altres dos regnes. Amb tota mena d’irregularitats procedimentals s’arriba finalment a les votacions i Ferran d’Antequera és triat com a nou rei de la Corona catalanoaragonesa el 24 de juny de 1412.

A continuació, els urgellistes són perseguits sense miraments. L’aragonès comte de Benavent, que va gosar dir públicament que Ferran no tenia cap dret al tron, va ser detingut immediatament, torturat i l’endemà executat. El mateix Jaume d’Urgell fou condemnat a presó perpètua el 1413, aguantant 13 anys les dures condicions de presons castellanes i 7 més, fins a la mort, a la de Xàtiva.

Ferran no acceptava la tradició pactista de les corts catalanes, acostumat al poder absolut dels monarques castellans. Comença col·locant en els més alts càrrecs a nobles castellans de la seva confiança i una de les primeres peticions que fa a les Corts és que es perdoni el deute que la Corona catalana arrossegava des dels temps de Pere el Cerimoniós i que se li concedissin importants ajuts econòmics, però ni els mateixos que li havien donat suport s’hi van avenir.

Casa de la Ciutat de Barcelona, amb la porta guardada per les
estàtues de Jaume I, a l'esquerra, i Joan Fiveller, a la dreta.
El 1416 es produeix un nou enfrontament, quan Ferran pretenia no haver de pagar els impostos als aliments que el seu seguici comprava a Barcelona, l’anomenat “vectigal de la carn”. Joan Fiveller, en nom del Consell de Cent, li exigeix el pagament recordant-li que els impostos són de l’Estat i no del rei, i aquest hagué de claudicar.

Pocs mesos després Ferran mor i el succeeix el seu fill Alfons el Magnànim, que tampoc comença gaire bé quan, per primera vegada en la nostra història, com a cap de l’Estat es dirigeix a la Cort en castellà. Ho fa, a més, per demanar diners per a una expedició militar a Sardenya i Sicília. La resposta és un NO com una casa de pagès.

Es crea una comissió per convocar unes noves Corts i a finals de 1417 s’assabenten que el rei està preparant l’expedició a Sardenya, ignorant el mandat parlamentari. La comissió decideix passar a la clandestinitat i es constitueix el que després els historiadors en diran la Lliga de Molins de Rei. Hi és el conseller Fiveller i hi són —vés per on— els prohoms dels llinatges citats al text dels Nou Barons de la Fama, que cerquen i obtenen suports en altres estaments i en altres ciutats, com València i Saragossa, per frenar la prepotència del rei. A aquest no li queda més remei que ajornar l’expedició militar i despatxar els alts funcionaris castellans, això sí, després de cobrar-se —el rei— una generosa compensació econòmica.
Pere Tomic, el més probable autor del text dels Nou Barons, estava al servei dels Pinós i la seva obra, al de la causa comuna del país contra l’absolutisme castellà. Les conclusions de Miquel Coll i Alentorn són aquestes:

“Creiem que […] la intenció que la informa és la demostració d'una igualtat entre els comtats catalans, sense una major categoria per al de Barcelona i, per tant, sense una major autoritat per al poder reial. Una pretensió semblant no sembla fàcil que arribés a formular-se durant els regnats de Pere el Cerimoniós, de Joan I o de Marti l'Humà, tan coneixedors de la nostra història. Els darrers reis del gloriós casal de Barcelona se sabien massa de memòria llur Guifré d'Arrià per deixar-se convèncer per una llegenda tan toscament ordida. Tal pretensió quedava, en canvi, molt en el seu lloc en els temps revolts de l'interregne i en els primers anys de la nova dinastia, quan la noblesa podia intentar treure algun partit de la inestabilitat de la novella situació i de la ignorància de la historia catalana per part dels reis de nissaga forastera. Per això creiem que cal relacionar el text amb les pretensions d'independència del comte de Pallars durant l'interregne i, sobretot, amb la lliga de barons i ciutats que va aplegar-se en 1418 a Molins de Rei per protestar contra l'ordenació de la casa d'Alfons el Magnànim i la intromissió dels seus consellers castellans. Aquest moviment, que ha estat fins al present poc estudiat, revestí una importància excepcional, per tal com aplega de fet tot Catalunya (noblesa i poble) contra la influència forastera i constitueix la primera manifestació important d'hostilitat col·lectiva contra la nova dinastia.

[…] La versemblança de la nostra suposició augmenta si ens fixem que els caps més destacats del moviment de 1418, que són el comte de Pallars, Ramon de Cardona, Bernat de Cabrera, el vescomte d'Illa i de Canet, Ramon de Montcada, Berenguer Alemany de Cervelló, Berenguer d'Oms i Galceran de Santa Pau, pertanyen a llinatges inclosos en la llista de les novenes […].

Tot això ens indueix a aventurar la data aproximada de 1418 per a l'aparició de la versió genealògica que constitueix el nucli típic original de la llegenda otgeriana.” [Miquel Coll i Alentorn]

Compromís de Casp (Teófilo Puebla, 1867)
La pèrdua total i definitiva de la sobirania catalana es produí amb la derrota en la guerra de Successió (1701-1715), i des de l’independentisme hi ha un acord tàcit en parlar dels 300 anys de sotmetiment a l’imperi castellà, però aquest s’inicia tres segles abans, amb la sospitosa mort sobtada de Martí l’Humà just el dia abans que havia de nomenar successor el seu nét, i amb els dos anys següents d’interregne, on s’aplicà un maquiavel·lisme d’alt nivell que portà al Compromís de Casp, les conseqüències del qual encara estem pagant.





Bibliografia consultada:

Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere. Vol. I. Edicions 62. Barcelona, 1979.

Coll i Alentorn, Miquel. La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons. 1948. (http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000152/00000080.pdf) 

Cutrina, Gonçal. Llegendes i tradicions de les valls del Ter i del Freser. Ed. Maideu. Ripoll, 1981

Galceran-Uyà, Pere. La lliga de Molins de Rei, 1418. L’Espai/ nº 1. Molins de Rei, 1998. (http://raco.cat/index.php/Espai/article/view/173396/245315)

Rangil, Daniel. El comte Arnau. Treball inèdit, 1992.

Romeu Figueras, José. El mito de “el comte Arnau”. Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña. Barcelona, 1948.

Salrach, J.M. Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Edhasa. Barcelona, 1982.

Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana. Centre d’Estudis Baganesos, 1989.

dimarts, 30 de maig de 2017

L'Home de la Mar

Vet aquí un personatge que, d’entrada, ens podria semblar més aviat anecdòtic, fruit de la innocent fantasia d’algun narrador. Joan Amades omple 237 pàgines del Costumari català amb costums i creences del solstici d’estiu, de les quals tot just un paràgraf ens parla de l’Home de la Mar:

“Els jaios pescadors de la Mar Vella de Barcelona creien que avui [23 de juny] es feia visible l’home de la mar, ésser estrany que de dia era una persona com les altres i a entrada de fosc es tirava a mar i prenia, segons uns, forma de peix, i segons d’altres, continuava essent un home extravagant amb el cos cobert de petxines i d’algues a tall de pèls. Com que vivia en terra i en mar sabia tots els secrets del món, puix que entre terrassans sabia dels misteris de la mar, i entre els peixos fruïa del do de saber de tot el de la terra.”
Ben segur que entre la munió d’éssers màgics que apareixen per sant Joan, a Amades li va passar inadvertit el poderós vincle de l’Home de la Mar amb déus molt antics que van deixar una petja notable en el cristianisme. Tampoc n’era conscient jo, quan al 1993 va ser un dels personatges que vaig triar per al pòster “Éssers mitològics dels Països Catalans”.

Com en tants altres casos, Amades va salvar de l’oblit definitiu el vestigi d’una creença que, llegida amb calma, desvela una connexió molt directa entre les creences sumèries i les dels catalans. Qui era aquest home amfibi que sabia tots els secrets del món, tant els de terra com els de mar?


Home de la Mar (il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari 2017 de mitologia catalana)

OANNES

Si pouem en textos antics, l’historiador babiloni Berossos (350-270 aC, aprox.) escriví en grec la història de Babilònia Babiloniaka. Era el principal sacerdot d’Esagila, el temple de Marduk, déu dels babilonis, i va tenir accés a textos cuneïformes sumeris, ja llavors de 3.000 anys d’antiguitat. La seva extensa obra escrita s’ha perdut, però nombrosos autors antics n’han reproduït alguns fragments. Un d’ells, Alexandre Polyhístor, autor grec del segle I aC, transcriu això:

“De la banda del Golf Pèrsic que voreja Babilònia, va aparèixer una bèstia dotada d’enteniment, de nom Oannes. El seu cos era com el d’un peix, tenia un cap humà i al damunt un altre de peix, i més enllà de la cua de peix eixien uns peus humans. També era humana la veu.
Passava tot el dia amb els humans, però sense menjar res. Lliurà als homes el coneixement de les lletres, les ciències i tècniques de tota mena. També els va ensenyar a fundar ciutats, construir temples, fer lleis i mesurar la terra. Així mateix, la sembra i la collita, i els desvelà tot allò que porta a la vida civilitzada. Des d’aleshores, tan universals foren els seus ensenyaments, que res no s’hi ha hagut d’afegir per millorar-los.
Quan es ponia el sol, tornava a les profunditats del mar per passar-hi la nit, atès que era un ésser amfibi.”

Oannes, al centre, i Enki, a l'esquerra
Aquest darrer detall mostra una coincidència clara amb el nostre Home de la Mar. Una segona coincidència fonamental és que si Oannes és un transmissor de coneixements, l’Home de la Mar “sabia tots els secrets del món” i del text d’Amades deduïm que els explicava tant als “terrassans” com als peixos.

La tercera coincidència la trobem en el nom, però això ja és més llarg d’explicar, perquè de personatges connectats amb Oannes en trobem referències escrites durant 3.000 anys, des dels primers textos sumeris fins al canvi d’era. En un període tan dilatat foren objecte de culte de diversos pobles i amb noms també diversos. Comencem pel principi, és a dir, òbviament, pels sumeris, fa 5.000 anys.

ENKI


Al panteó sumeri hi trobem tres déus principals: Anu és el pare dels déus i, tret d’aquest títol honorífic, no és gaire actiu; Enlil és el de la terra i les seves actituds, de vegades desdenyoses, de vegades bel·ligerants, recorden el déu cruel i venjatiu de l’Antic Testament; i Enki. N’hi ha molts altres, però amb un rang inferior.

Enki, déu de l’aigua i de la saviesa, gran benefactor dels humans, anomenat després Ea pels babilonis, és qui transmet als sumeris els coneixements de l’agricultura, l’arquitectura, l’escriptura, la legislació, la geometria, és a dir, els coneixements que els permetran passar de ser una comunitat nòmada i salvatge a una societat sedentària i civilitzada, la primera del món.

A diferència dels seus companys de panteó, Enki és un déu misericordiós. Quan la seva germana i deessa Ereixkigal és raptada pel drac de l’inframón Kur, és Enki qui construeix una nau per navegar pels mars subterranis i enfrontar-se amb Kur. No pot treure Ereixkigal de l’inframón però, si més no, fa que en sigui la reina.

Quan l’altra germana Inanna viatja a l’inframón amb la secreta intenció de prendre-li el tron a Ereixkigal i aquesta la desarma i la manté captiva, l’absència d’Inanna al món dels vius fa que no es generi nova vida per absència de desig sexual. Tant Anu com Enlil entenen que s’ho té ben merescut i és de nou Enki qui intervé i, negociant amb Ereixkigal, aconsegueix que Inanna pugui viure la meitat de l’any fora de l’inframón i així recuperar el cicle de la vida a la terra.

I també devem a Enki l’existència de la humanitat i que no s’hagi extingit. Segons el text babiloni Epopeia d’Atrahasis, abans de l’existència humana, els grans déus vivien al cel i els déus menors vivien a la terra, encarregats de mantenir en funcionament els canals de rec i les pagesies. Però vet aquí que al cap de 40 anys, aquests déus, no gaire contents amb el seu paper, van preparar una rebel·lió. El geniüt Enlil els volia escarmentar, però el negociador Enki va proposar de crear una nova raça, els humans, perquè fessin aquelles feines i així alliberar-ne els déus menors. La deessa-mare Nintu o Ninhursag, parella d’Enki, va crear la humanitat barrejant fang amb la sang d’un déu menor sacrificat.

D’entrada, els humans també eren immortals i aviat va haver-hi un problema d’excés de població acompanyat d’un soroll incessant propi de les seves activitats, que no deixava dormir els déus. Enlil, enutjat per la son acumulada, va enviar sequeres, fam i pesta cada 1.200 anys per reduir la població, però els resultats no foren prou dràstics perquè Enki intervingué aconsellant l’humà Atrahasis que dirigís les seves oracions i súpliques, no a una divinitat genèrica, sinó a la divinitat concreta de cada tema, Namtar per a la pesta i Hadad per a la pluja. Així mateix, com a déu de l’aigua, Enki va omplir els rius de peixos perquè els humans es poguessin alimentar.

Enlil, molt enfadat amb Enki, li va fer jurar que no revelaria als humans el seu nou pla per aniquilar-los, ara molt més expeditiu: provocar una gran inundació que no en deixés cap de viu.

El bon Enki va pensar la manera d’esquivar la prohibició: no li explicaria a Atrahasis, sinó que parlaria amb la paret de la seva casa, feta de canyes. Òbviament, des de l’altre costat, Atrahasis tenia l’orella parada i en prengué bona nota: calia construir un vaixell que tanqués bé per totes bandes, ben segellat amb pega, per encabir-hi la família i les parelles d’animals de cada espècie, si volien evitar l’extinció.

Acabada la feina, es va fer de nit de tanta foscor, va ploure a bots i barrals i, de tanta mortaldat, els cadàvers dels humans ocupaven les lleres dels rius amb tanta profusió com les libèl·lules.

Al cap de set dies, Atrahasis sortí de la nau i feu ofrenes als déus, que s’hi llançaren, segons el text, “com mosques”. Es veu que la setmana se’ls feu molt llarga, sense la cervesa i el menjar que els humans produïen.

Tot i així, Enlil estava indignat de veure que no havia extingit la raça humana. Tingué una llarga conversa amb Enki, qui li argumentà que la vida humana havia de ser preservada i tots dos convingueren que calia trobar maneres de limitar el creixement continu de població, la principal de les quals era treure’ls la immortalitat. Només Atrahasis i la seva esposa obtingueren el privilegi de conservar-la.

D’aquest episodi del diluvi també se’n fa referència a l’Epopeia de Gilgameix, quan aquest vol evitar la mort i viatja fins la morada d’Atrahasis —anomenat Utanapixti en aquest text— per demanar-li el secret de la immortalitat. Viatge en va, no hi haurà cap més humà que pugui gaudir-ne.

A Enki se’l representava amb un doll d’aigua, poblat de peixos, brollant de cadascuna de les seves espatlles, simbolitzant els rius Tigris i Èufrates. També foren símbols d’Enki la cabra i el peix, que acabaren fusionant-se un sol ésser, Capricorn, un dels símbols del zodíac.

Els rituals amb aigua eren molt presents en la seva adoració i la pica baptismal de les esglésies cristianes o les piscines sagrades de les mesquites musulmanes podrien ser una herència del seu culte.

Quan, al segle VI aC, Nabucodonosor II ocupà Jerusalem, va deportar els sacerdots jueus a Babilònia durant dècades. En tornar al seu país, la influència de les tradicions sumèries i babilòniques que havien après durant l’exili quedà reflectida en alguns passatges de l’Antic Testament. El déu dels jueus sovint ens recorda el violent Enlil i, de vegades, el conciliador Enki.

El patriarca Abraham, originari de Mesopotàmia i primer predicador del monoteisme, es podia haver inspirat en la tríada de Anu, Enlil i Enki, per confegir el déu dels jueus, unint en un sol ésser les qualitats de tots tres. Alguns estudiosos defensen que el nom de l’hebreu Jahvé tindria l’origen en el mot Ea, el nom babiloni d’Enki.

No hi ha cap dubte que l’episodi bíblic del diluvi universal és una versió adaptada a les creences jueves del relat sumeri, i la creació d’Adam amb argila i l’alè diví té evident paral·lelisme amb els primers humans creats per Ninhursag amb argila i sang d’un déu menor.

Enki fou la divinitat més estimada d’aquells pobles sumeris i babilonis perquè, al capdavall, era l’únic a qui li importava el destí dels humans.

MARDUK


A Babilònia —la Babel bíblica— el culte a Enki o Ea va evolucionar fins que una nova divinitat, Marduk, li va prendre el relleu durant el regnat d’Hammurabi (s. XVIII aC). De fet, no del tot nova perquè era el fill d’Ea, heretà moltes característiques del seu pare i de l’oncle Enlil i fou considerat el més gran dels seus déus. Recordem que l’historiador Berossos era el gran sacerdot del temple d’Esagila, el principal de Babilònia i consagrat a Marduk. Se’l vinculava amb el sol, l’aigua i la vegetació, la justícia i la màgia.

Si per als sumeris Enki va vèncer Kur, el drac de l’inframón i la mar primordial, per als babilònics Marduk, armat amb llança, arc, sagetesi espasa,  venç Tiamat, la deessa de la mar primordial convertida en serpent, i també al seu aliat Kingu, amb la sang del qual crearà la humanitat perquè faci les feines feixugues.

DAGON


No és estrany que el compassiu Enki també gaudís de la veneració d’altres pobles veïns, encara que prengués noms diferents. Entre els cananeus o filisteus se’l conegué amb el nom de Dagon, i és citat diverses vegades a l’Antic Testament, a causa dels conflictes d’aquest poble amb els hebreus. Malgrat venerar dos déus d’origen força coincident, això no els va estalviar enfrontaments. Res d’estrany ni d’antiquat, també ha passat entre els cristians i entre els musulmans. Vet aquí dos passatges bíblics, on sorprèn com de peculiar i humiliant va ser un dels càstigs de Jahvé:

“La cavalleria es dispersà per la plana i els fugitius van arribar a Asdod buscant de salvar-se dins el temple de Dagon, el seu ídol. Però Jonatan va incendiar i saquejar Asdod i els pobles de la rodalia. També va calar foc al temple de Dagon amb els qui s'hi havien refugiat. Les baixes, entre els morts per l'espasa i els morts pel foc, foren unes vuit mil.
Quan arribà a Asdod, li van ensenyar el temple de Dagon cremat, la ciutat i la seva rodalia destruïdes, cadàvers escampats pertot arreu, i les despulles calcinades d'aquells que Jonatan havia cremat en el decurs de la batalla i que ara estaven amuntegades per on el rei havia de passar.” [1º Macabeus]

 “Els filisteus, després d'apoderar-se de l'arca de Déu, la van dur des d'Eben-Aèzer a Asdod. Un cop allí, van portar-la al temple de Dagon i la col·locaren al costat mateix de la seva estàtua. […]El Senyor va fer sentir als habitants d'Asdod el poder de la seva mà i els va esporuguir, castigant amb una epidèmia de morenes la ciutat i tot el seu territori.” [Samuel, 5]

ADAPA I LA IMMORTALITAT


Algunes coincidències entre l’Oannes esmentat per l’historiador Berossos i el déu Enki havien fet pensar que “Oannes” era la forma grega de dir “Ea”, el nom que li donaven els babilònics a Enki. Després, interpretant els textos de la Biblioteca d’Assurbanipal, se sabé que, en realitat, Oannes és la forma grega de Uan, i aquest la forma babilònica del sumeri Adapa. Al capdavall, la confusió entre Enki i Adapa és comprensible, atès el vincle que hi ha entre els dos.

En la mitologia sumèria, Enki va crear set savis semidéus, els apkal·lus, el primer dels quals fou Uan o Adapa. Venien a ser els apòstols d’Enki, emergiren del mar i van ensenyar als primers humans els coneixements que els havien de portar a la civilització, com l’agricultura, l’arquitectura, l’escriptura o la legislació. Quan es crearen els primers regnes, els apkal·lus foren consellers dels reis d’abans del diluvi. Aquesta catàstrofe marca un abans i un després a Sumèria, els registres arqueològics confirmen que cap al 2.900 aC hi hagué una gran inundació pel desbordament de rius al centre-sud de l’actual Irak.

Adapa, a més del primer, és el més rellevant de tots els apkal·lus, perquè va tenir l’oportunitat que els humans assolíssim la immortalitat i no la va aprofitar. Segons un relat mític, Adapa estava pescant al Golf Pèrsic quan un cop de vent del sud li va tombar la barca. Emprenyat, va trencar-li una ala a Nintil, la deessa del vent, que durant set dies no pogué volar i, per tant, tampoc podia bufar el vent.

Anu, el gran patriarca de tots els déus sumeris, es va enfadar molt i va citar Adapa al cel perquè s’expliqués. Abans d’anar-hi, Enki li va donar un seguit d’instruccions perquè no empitjorés el panorama i mirar d’apaivagar l’enuig del gran Anu. Un dels consells fou que no mengés ni begués res del que li oferís, perquè li podia causar la mort.

En part, els consells d’Enki degueren ser molt encertats, perquè sentint les explicacions d’Adapa, Anu li va perdonar la malifeta i, commogut per la seva sinceritat, li va oferir el menjar i la beguda de la immortalitat, que ho eren de debò, però Adapa es refiava més d’Enki i no els va prendre, condemnant-se i condemnant a tota la humanitat a ser mortals.

Els entesos no es posen d’acord sobre les autèntiques intencions d’Enki. Realment temia que Anu emmetzinés Adapa? O és que no volia que Adapa, que ja tenia el do de la saviesa, obtingués també la immortalitat i així s’equiparés del tot als déus?

Recordem que en la tradició hebrea, Déu expulsa del Paradís Adam i Eva, després que hagin menjat la fruita de l’Arbre del Coneixement, per evitar que també en mengin de l’Arbre de la Vida i, esdevinguts immortals, es puguin equiparar amb ell.

L’HOME DE LA MAR I ELS VINCLES CATALANS AMB SUMÈRIA


La llengua sumèria s’extingí a inicis del segon mil·lenni aC, tot i que perdurà 2.000 anys més en els actes litúrgics, com ha passat amb el llatí. Va ser la primera llengua escrita i no se l’associa amb cap altra família de llengües, tampoc les que tenia més properes, com les semítiques o les indoeuropees. Gràcies a moltes taules escrites en sumeri i en accadi, podem saber-ne el seu significat.

Il·lustració de Jordi Coll (pòster Éssers mitològics dels PPCC, 1993)
Hi ha dues llengües encara vives que tenen similituds sintàctiques i lèxiques amb el sumeri: el georgià i el basc. Per tant, també hi tenia similituds la llengua que es va parlar a Catalunya i el País Valencià fins fa 1.000-1.500 anys —segons les zones—, l’iber, de la mateixa família que l’eusquera.

Crida l’atenció, en aquest sentit, el significat del nom de molts personatges sumeris, compostos d’un prefix i un substantiu. En el cas dels masculins, molts comencen pel prefix EN: Enki (En= Senyor, Ki= Terra, Senyor de la Terra); Enlil (En=Senyor, Lil= Aire, Senyor de l’Aire); Enten (En= Senyor, Ten= Hivern, Senyor de l’Hivern). Per tant, el significat de EN és exactament el mateix que en català, quan s’empra com a article personal davant noms masculins, sobretot en personalitats importants, on adquireix un sentit de cortesia o majestàtic: el rei En Jaume I, l’infant En Pere.

El nostre equivalent femení és NA, i en sumeri és NIN: Ninhursag (consort d’Enki), Ninlil (Senyora de l’Aire), Ninsun (mare de Gilgameix), o Ninkasi (Senyora de l’elaboració de la cervesa).

I parlant de cervesa, que per als sumeris era tant o més important que per a nosaltres, s’accepta que ells en foren els inventors, fa uns 6.000 anys, però els catalans els podríem arrabassar aquest honor, a partir de les excavacions fetes el 2.004 a la cova de can Sadurní, a Begues, quan es trobà una gerra on s’ha comprovat que s’hi havia fermentat cervesa fa 6.500 anys.

Sacerdot apkallu i bisbe de Girona
En els relleus mesopotàmics, els apkal·lus són representats tal i com els descriu Berossos, híbrids de peix i home. El mot “apkal·lu” s’emprà després per designar un tipus de savis, mags o sacerdots, aquests ja plenament humans i reals, que es devien erigir en seguidors dels apkal·lus mítics, i practicaven encanteris i curacions. Vindrien a ser com el que ara entenem per sacerdots o exorcistes, que exercien rituals per a la curació de l’ànima i també del cos. Imitant llurs suposats orígens mítics, la seva indumentària volia recordar la dels remots apkal·lus i si la comparem amb la dels nostres bisbes, amb la mitra de dues puntes i la capa fins als peus, hi veiem sospitoses similituds.

I acabem amb la darrera coincidència. Apkal·lu es compon de tres mots: Ap= aigua, kal= gran, lu= home. No hi ha unanimitat entre els traductors sobre en quin ordre s’han de combinar. Podria ser “Gran Home de l’Aigua” o podria ser “Home de l’Aigua Gran”, és a dir, “Home de la Mar”. Atès que, segons el mite, sorgiren de la mar i allà tornaven cada nit, sembla aquest el significat més lògic, i vet aquí que el nostre Home de la Mar descrit a Amades pels vells pescadors d’una platja de Barcelona, conservaria fins i tot el mateix nom que el seu mil·lenari referent sumeri.

divendres, 28 d’abril de 2017

El comte Arnau

Els ressons que ens arriben del comte Arnau ens el dibuixen com un personatge contradictori. Més llegendari que mitològic, des de l’Edat mitjana s’escampen pel país els relats orals que magnifiquen les seves gestes i malifetes.

Aquests relats, molt coneguts al Ripollès, devien estimular, al segle XVI, la composició de la tètrica “Balada del comte Arnau”. A partir de mitjans del XIX, amb la Renaixença, entra amb força en la tradició literària i assoleix el màxim esplendor en les plomes de Víctor Balaguer, Joan Maragall i Josep Mª de Sagarra.

En època recent, TV3 va fer una aposta decidida pel personatge, amb una sèrie de 5 capítols, emesos a inicis de 1994, dirigits per Lluís Mª Güell, amb música de Lluís Llach i interpretat per Pere Arquillué i el cantant de Sau Carles Sabater. En aquesta producció va ser notable i reeixit l’esforç per donar-nos una versió amable del personatge, procurant harmonitzar les múltiples contradiccions que l’acompanyen.

Calendari de mitologia catalana 2017 (Il·lustració: Anna Ribot-Urbita)

El cert, però, és que si ens atenem a les fonts originals, del munt d’històries que la gent n’explicava, enlloc no hi apareix l’amabilitat. Només les que l’associen al cabdill de la resistència contra la invasió sarraïna li donen un caire positiu, per la seva contribució en l’alliberament de l’opressor estranger.

Arnau va agafar tanta força en l’imaginari ripollès que va absorbir una munió de personatges que res no hi tenien a veure, convertint-se en el protagonista de llegendes ben diverses. Això explica que, més enllà del guerrer, hi hagi l’Arnau tirà, el seductor d’abadesses, el diabòlic, l’ànima condemnada o el Mal Caçador. Però anem a pams, el comte Arnau va existir de debò?

L’ARNAU HISTÒRIC


El personatge s’associa a la nissaga dels Mataplana, de la que es té constància des del segle XI. Durant set generacions seguides, els primogènits sempre foren batejats amb el nom d’Hug i després s’emparentaren amb les cases d’Urtx i de Pallars. En tot l’arbre genealògic només hi trobem dos Arnaus, i cap d’ells hereu: un al segle XII, net d’Hug II, i un altre mort el 1353, fill d’Hug VIII.

Alguns d’aquests Hugs foren personatges rellevants en el seu temps. Hug IV fou home de confiança del primer rei catalanoaragonès Alfons I el Cast; Hug VI mor a Mallorca, tot just el segon dia dels combats contra els sarraïns per conquerir l’illa, en l’expedició de Jaume I, el 1229; Hug VII participà en les Corts de Montsó de 1236.

Però el més conegut dels Hugs de Mataplana fou Hug V. Combaté al costat del rei Pere el Catòlic a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), que acabà amb victòria cristiana i significà el punt d’inflexió en el domini sarraí de la península ibèrica. L’any següent també participà en una altra importantíssima batalla, la que significà un punt d’inflexió en la influència catalana cap al nord: la batalla de Muret, on les tropes dels francs comanats per Simó de Montfort acabaren amb les aspiracions catalanes sobre Occitània, i on moriren Hug i el seu rei Pere, pare de Jaume I.

Per Ramon Vidal de Besalú sabem que en aquells inicis del segle XIII el castell dels Mataplana era lloc d’activitats trobadoresques, amb distingides festes, belles dames, jocs d’escacs i de taula, i guarnit amb tapissos i catifes de llampants colors.

EL CASTELL


Castell de Mataplana. Al fons, església de Sant Joan de Mata

La construcció del castell de Mataplana i de l’església contigua de Sant Joan de Mata es devia iniciar no gaire més tard de l’any 1000. La petita església ha perviscut fins als nostres dies, però el castell fou deshabitat al cap d’uns 300 anys. L’abandonament i el pas dels segles esborraren llurs vestigis i memòria, fins al punt que, modernament, la gent de la contrada situava el lloc de l’antic castell a la masia propera de Mataplana. Altres, però, sospitaven que el turonet de davant de l’església era en realitat un tell que encobria la construcció medieval, fet que quedà demostrat a partir de les excavacions iniciades el 1986, que han deixat al descobert les importants restes de l’edificació.

ELS LLOCS DEL COMTE ARNAU


No podem endinsar-nos en el món llegendari del comte Arnau sense esmentar els llocs singulars que trobem en els verals dels Mataplana, pigallats de gorgs, balços, afraus, balmes, boscúries i coronat per prats d’alta muntanya que superen els 2.000 metres al Coma Ermada, Costa Pubilla i Pedra Picada, situats a la carena que divideix la vall del Rigard i la del Merdàs, un territori fèrtil per a les llegendes, sempre a punt de ser fecundat per la imaginació.

EL PUIG DE MOGRONY


L'Hostal, la capella i l'església de Mogrony
Aquesta muntanya que ateny els 1.645 metres d’altitud aplega en els seus vessants bona part dels indrets llegendaris i dels testimonis històrics vinculats als relats sobre el comte Arnau. Tot i que ara ho trobem escrit com a MONTGRONY, segons Joan Coromines:

“Mugrón, oït allí (1926) a molta gent del país. […] Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país. […] Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters. […] Derivat del llatí MUCRO –ONIS “punta punxeguda”, en particular, de les armes (espasa, llança) i de tota altra cosa.”

El puig està envoltat de cingles o pendents molt abruptes que el feien molt ben defensable. Ara no en queda res, però en un document del 965 hi apareix el “Castrum Mucronis” (Castell de Mogrony), que devia ser prou important i centre de la senyoria de Mogrony, que abastava un extens territori fins a Campdevànol, Armàncies, Estiula, Gombrèn o Merolla.

LA MARE DE DÉU DE MOGRONY O DE LA LLET


Trobem la petja de la prehistòria en els menhirs, els dòlmens i les balmes poblades al neolític, i el rastre de cultes precristians resseguint la llegenda de la Mare de Déu de Mogrony o de la Llet. Com tantes altres del nostre país, és una marededéu trobada i, per tant, sospitosa de ser la successora d’una divinitat femenina anterior al cristianisme. Reforça aquesta hipòtesi el fet que és una verge negra.

La llegenda diu que fou trobada l’any 804 on ara hi ha la font de la Mare de Déu de la Llet, per dos bous i un pastor. Traslladada a l’església de Mataplana, no s’hi estigué gaire, car per dues vegades se’n va esfumar, apareixent a la balma d’un cingle, al vessant sud del puig de Sant Pere de Mogrony. Entenent que era allà on volia estar, se li va construir l’ermita, penjada al bell mig d’aquell balç, on roman encara.

Al lloc on havia estat trobada per primera vegada hi ha una font que ho rememora. La data que hi consta és la de l’any 1627, però és molt probable que es refereixi a una restauració i que la font sigui molt anterior. De fet, en la “Narració històrica”, el pare Torrentó hi explica que el 1614 l’amo d’aquell terreny hi feu posar una reixa per impedir l’accés de la gent. La font gairebé s’eixugà i entenent que era desig de la verge continuar essent accessible a tothom, feu treure la porta i deixà la resta de la reixa en record d’aquest prodigi. Naturalment, la font tornà a brollar com abans.

Aquest fet no és l’única singularitat, ja que la font brollava per un dels pits de la verge, tot i que un broc posterior li prengué l’aigua. Vet aquí que tantes coincidències —marededéu trobada, verge negre, la font que brolla pel pit de la Mare de Déu de la Llet— ens porten inevitablement a Isis, la deessa egípcia de pell fosca, modèlica esposa d’Osiris, alletant l’infant Horus a la seva falda, tan venerada als països mediterranis durant els segles del canvi d’era. En parlàvem a l’entrada de “La Molsosa i les deesses mare”.

EL FORAT DE SANT OU


Forat de Sant Ou
Al mateix puig de Mogrony, però a la banda de ponent i enmig d’un bosc, s’obre un avenc tan fosc i fondo, que a ulls de la gent de la zona arribava fins les coves de Ribes i, àdhuc, fins al mateix infern.

Ningú no havia gosat mai baixar-hi fins al 1901. Ho havia intentat abans un enginyer francès durant un mes de juliol. L’intent no prosperà, diuen que del forat sorgí un vent espantós que s’endugué capes dels pastors i barretines dels pagesos expectants, i una pedregada destrossà tots els camps de blat, encara per segar.

Amb aquest precedent, els pagesos imposaren a l’intrèpid mossèn Norbert Font i Saguer que fes l’intent quan el blat ja fos al sac i ben lligat, i el compromís de fer-se càrrec dels possibles danys a conseqüència dels desastres naturals que pogués desencadenar el seu atreviment.

El 6 d’agost de 1901, mossèn Norbert, acompanyat del pintor Cruset i dels germans Fossas, es ficà a la gola del llop. La baixada als inferns durà set hores i en retornar a la llum del dia foren fortament aplaudits. Ni túnel interminable fins les coves de Ribes ni entrada de la casa de Satanàs, però si veure les imatges ja impressiona, ser-hi a dins ha de ser una experiència inoblidable, la profunditat del forat de sant Ou és de 67 metres.

MONEGALS


Al nord-est del puig de Mogrony, munts de pedres i restes de parets ens indiquen l’indret on se suposa que s’aixecava l’antiquíssim convent de Monegals i el poblet que hi prosperà al seu voltant. Del topònim, Coromines en dona aquest significat: valls pertanyents als monjos. Això dona peu a pensar si hi ha quelcom de cert en la llegenda que diu que el nucli fundador del monestir de Ripoll sorgí de l’encara més antic monestir benedictí de Monegals.

LES LLEGENDES DEL COMTE ARNAU


L’ARNAU GUERRER


A la recerca d’un referent fundacional ben èpic, alguns catalans han vist en les gestes llegendàries d’Arnau el moment d’inici de la nació catalana tal i com la coneixem avui. El puig de Mogrony seria la nostra Covadonga i si a Astúries foren capitanejats per don Pelayo, aquí ho serien, segons els relats orals, pel comte Arnau. En la tradició literària, en canvi, el senyor de Mataplana és un dels Nou Barons de la Fama, llegenda que mereix un capítol a part.

En aquest vessant èpic, el personatge fascinà el folklorista Rosend Serra i Pagès (1863-1929), que durant més de 40 anys trepitjà les terres del Ripollès a la recerca de qualsevol element que pogués tenir vinculació amb el comte, car estava convençut que havia de ser el protagonista de la gran epopeia catalana que ell mateix somiava escriure, però la mort se l’endugué sense fer-ho i el projecte frustrat ha esdevingut un dels grans temes nacionals pendents.

La llegenda de la gesta de les Coves de Ribes


Quan hi va haver la invasió mora, aquests arribaren fins al peu de Mogrony, però no es veieren capaços d’envair aquella muntanya tan agresta. Tanmateix, imposaren forts tributs que portaven a la ruïna del país.

El comte Arnau va convocar els vassalls al castell de Mogrony. S’hi aplegaren els pagesos de Viles Grosses, Viles Xiques, Maials, veïnat del mas de l’Ou i els de Monegals. Davant la Mare de Déu, tots van jurar lluitar contra els moros. Baixaren a les valls per fustigar-los, però els sarraïns reaccionaren amb tanta força, que van haver de recular cames ajudeu-me fins a Monegals i el cabdill Arnau encara més enllà, enfilant-se a la més alta de les coves de Ribes, que s’alça a 26 m. d’altura en un cingle damunt del riu Freser. Els enemics no volien de cap manera renunciar a la captura del cabdill dels revoltats, van amuntegar branques de molts arbres fins assolir l’entrada de la cova on, a cops d’espasa, el comte els anava matant a mesura que arribaven. En vista de la gran mortaldat que patien s’ho van deixar córrer, però mentre havien estat tan entretinguts, els pagesos havien contraatacat per una altra banda. Replegats de nou al so del corn, havien liquidat la poca guarnició que romania al castell moro, n’havien mort el rei i en retornar la tropa mora, la van encerclar per sorpresa, causant-li la desfeta total. De seguida  va córrer la notícia de la gran victòria i molts pagesos es van afegir a la lluita, fent fugir els moros que quedaven fins Alpens.

La història de la gesta de les Coves de Ribes


L’any 711 els berbers entren per primera vegada a la península ibèrica. El juny del 712 ja ho fan amb un exèrcit d’uns 18.000 àrabs i avancen cap al nord fent l’ocupació en part per negociació i en part per les armes. El 725, amb la capitulació de Carcassona, Nimes i la resta de la Septimània, queda completada la conquesta del regne hispano-got, però des de bon començament els antagonismes entre les tribus àrabs provocaren constants enfrontaments entre ells. Això fou aprofitat i, de vegades, fomentat pels nobles d’aquí, per recuperar poder. Al mateix temps, però, qui augmentava el seu poder al sud del Pirineu eren els francs, i això provoca una revolta independentista i anti-franca a les terres centrals de Catalunya el 827, fet que demostra que els indígenes suposadament francòfils, no ho eren més que per qüestions tàctiques.

Després d’un període de pau d’uns 15 anys, els sarraïns, aprofitant els enfrontaments entre els nobles francs, llancen un atac de gran volada contra Narbona. Corria l’any 841 o 842. Els expedicionaris passen pel Bages, el Lluçanès i Osona amb el propòsit de travessar el Pirineu per la Cerdanya, però en els escanyalls de les coves de Ribes foren repel·lits pels homes del comte Sunifred de Cerdanya.

Ben segur que el record d’aquesta gran gesta es va transmetre de generació en generació. Amb el pas dels segles el nom del lloc va seguir inalterable en la memòria d’aquella gent, car el lloc seguia essent real i identificable, però no passava el mateix amb el nom de qui comanava les forces autòctones. Amb la posterior popularitat del comte Arnau, aquest li prengué la glòria a l’oblidat comte Sunifred de Cerdanya.

L’ARNAU PECADOR


Un aspecte de la personalitat del comte Arnau que ens ha arribat per la tradició oral és la del pecador, és a dir, l’home que no tem la ira de Déu i és capaç de cometre sacrilegis, blasfèmies, pactes amb el dimoni, luxúria i altres actes ofensius a la divinitat. En aquest àmbit, Arnau s’apropia del personatge del Mal Caçador, del qual parlarem en un altre article.

Les visites a les abadesses i el dret de cuixa


El comte es va enamorar apassionadament de l’abadessa del monestir i de nit la visitava, passant amb el cavall per un passadís subterrani que tenia l’entrada pel forat de sant Ou, sortia a les coves de Ribes i d’allà anava fins el monestir de Sant Joan de les Abadesses o el de Sant Amanç. Diu la cançó recollida per Serra i Pagès el 1905:

“Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan.
Veuen venir un jove galant:
–Galant, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer?
–Portar les monges al cutxer
i dormir-hi si convé.
Quan vingué lo cap de l’any,
dotze monges, tretze infants,
la priora els dos més grans”.

Sant Amanç fou fulminat per un llamp diví un vespre de disbauxa. En nits de tempesta, entre els seus enderrocs se senten encara el dringar de les copes i les rialles i els xiscles d’Arnau, dels seus companys i de les monges.

També exercia el dret de cuixa, que perpetrava als castells de Blancafort, Sant Amanç, Saltor, Besora, Santa Maria de Vinyoles i la Franquesa, on se li amotinaren els súbdits i hagué de fugir, quedant lliures de la seva tirania i per això l’indret es va passar a dir la Franquesa.

Apunts històrics sobre el tancament del monestir


No és gaire versemblant que a Sant Amanç hi hagi hagut mai un monestir. Allà on la gent suposa que estava situat, el que hi ha són munts de pedra de la mateixa muntanya i no pas les runes d’un antic monestir. El convent de Sant Amanç pot ser una invenció d’alguna gent de Sant Joan, entre ells segurament alguns capellans, que es volien treure del damunt l’estigma del monestir del seu poble i van traslladar l’origen geogràfic de les llegendes de les monges a un altre indret.

Els fets històrics que originaren la mala fama es remunten a l’any 1017, quan el convent de Sant Joan de les Abadesses fou clausurat pel Papa Benet VIII a instàncies de Bernat Tallaferro, germanastre de l’abadessa d’aquell moment, anomenada Ingilberga. Diu la veu popular que al monestir s’hi donaven tota mena d’excessos sexuals i orgies entre les monges i els senyors, cosa d’altra banda no massa estranya a l’època medieval.

El cert és que Bernat Tallaferro feu informar el Papa de les suposades festes que se celebraven al monestir i aquesta fou la raó de l’ordre de clausura. La butlla papal instava a dissoldre la comunitat per haver convertit “la casa d’oració en un bordell de meretrius de Venus”. El que ja no sabem és si realment aquestes orgies havien tingut lloc o si tot plegat fou una maniobra política de Tallaferro per conquerir més poder. El més probable és que fos una suma de les dues coses.

El tancament del convent i l’expulsió de les monges donaria empenta a la imaginació popular, que amb el pas dels segles ho transformaria en la llegenda de les monges i que, amb la irrupció posterior de la balada del comte Arnau, aquest personatge seria incorporat, cinc o sis segles més tard, a les bacanals de les monges.

Promotor de grans obres i blasfem empedreït


Resseguir el cingle que s’enlaira darrere l’hostal de Mogrony fins assolir la capella de la Mare de Déu en un primer replà, i el pla de Sant Pere amb l’església, a dalt, seria només a l’abast d’escaladors si no hi hagués l’escala excavada fa segles a la roca viva.

El promotor de l’obra fou el comte. Els seus obrers picaven amb pics i magalles, però la roca era tan dura que s’ho volien deixar córrer. Arnau els va haver de prometre que els donaria el mateix volum de blat que el de pedres que traguessin, és a dir, que cada mesura de pedres els hi canviaria per una mesura de blat ben curulla.

Acabada l’escala i fets els comptes de les mesures de pedra, el comte els va pagar amb mesures de blat enrasades i no pas curulles, com havia promès. Aquesta és una de les principals raons de la seva condemna eterna, haver incomplert la paraula donada als seus treballadors.

Segons els testimonis orals recollits per Serra i Pagès i Romeu Figueras, les grans obres promogudes per Arnau foren múltiples. Feu construir els castells de Puigbò, Solans, Blancafort, Monegals, Sant Amanç i Castellar de n’Hug, les esglésies de Sant Pere d’Huire, Sant Pere de Ribes i el santuari de Mogrony.

Altres obres seves no arribaren a bon port pel seu caràcter arrogant i una llengua endimoniada. Volia fer arribar les aigües del Llobregat fins al castell de Mataplana. Quan la canalització era a punt de finir, la comtessa li va dir:

–Si Déu vol, aviat tindrem l’aigua.

I ell respongué:
–Tant si ho vol com si no ho vol, tindrem el Llobregat a Mataplana —i a l’instant tota l’obra va quedar destruïda.

La mateixa història es repetiria amb una altíssima torre que feia construir a Mogrony, des d’on volia veure el pla de la Pera.

Gats, bocs i dimonis


Gorg dels Banyuts (www.pauguerrero.com)

Són moltes les històries del comte Arnau relacionades amb gats i, algunes, amb bocs. La més coneguda és la que diu que el comte tenia dos gats que de nit li aguantaven espelmes mentre sopava o que, al forat de sant Ou, li servien el menjar. Una nit, tornant de Gombrèn, un dels gats, que també es deia Arnau, l’esperava a la Roca del Gall, damunt del gorg dels Banyuts, per endur-se’l a l’infern. Tots dos lluitaren aferrissadament i Arnau va matar el gat. Un cop arribat al castell, li explicà a l’altre gat, que digué:

–L’Arnau ha mort? Era el meu germà!

Dit això, s’abraonà damunt del comte, el matà i se l’emportà a l’infern.

Una altra versió diu que Arnau apadrinà un infant d’una casa molt pobra, regalant-li un vestit. Al cap d’uns anys el nen morí i el comte reclamà el vestit. Se li va aparèixer el difunt i l'hi lliurà. Després, de camí cap a Mogrony van comparèixer una munió de gats que el volien atacar, però amb el vestit de l’infant aconseguí mantenir-los a ratlla i matà el gat més atrevit. Un cop a Mogrony, ho va explicar al gat que li feia de criat aguantant-li un ciri. Aquest va dir que el gat mort era el seu germà i llavors sorgiren de nou, de totes bandes, una munió de gats que se l’emportaren a l’infern.

Aquestes i d’altres llegendes on intervenen gats que parlen són el record de velles creences. El gat era la forma més freqüent que prenien les bruixes quan anaven a l’aquelarre, segons creia la gent a tot el Pirineu i a bona part de l’Europa occidental.

L’altra llegenda del comte relacionada amb el gorg dels Banyuts diu que uns dimonis amb forma de boc s’emportaren el comte al gorg, on morí ofegat i d’allí anà de dret cap a l’infern.

Aquest gorg és ple de llegendes semblants, protagonitzades per altres personatges. No té res d’estrany, car a la majoria de gorgs s’hi situen llegendes d’encantades o de dimonis.

Arnau, l’ànima en pena


Si la llegenda del comte Arnau ha perdurat amb tanta vitalitat és perquè, segons aquesta, el comte és condemnat a vagar eternament. Tret de l’Arnau guerrer, tots els fets  que es conten del personatge són per explicar les causes que el portaren a la condemnació. Segons la tradició oral, se’l pot veure en nits de vent i tempestes cavalcant un cavall que és el mateix diable i envoltat de flames; se’l sent xiular i cridar els seus gossos, i tots corren suspesos en l’aire; al seu castell s’apareix a la seva muller i a Sant Amanç encara ressona l’enrenou de les orgies.

Si les històries de gats i bocs, de les blasfèmies o de les monges, la gent del Ripollès les podia sentir molt llunyanes en el temps, l’ànima en pena vaga eternament i, per tant, és encara present —o ho ha estat fins fa poc— en les creences dels habitants d’aquelles contrades, sobretot quan els llamps i trons, els aiguats i els vents enfurismats componen unes nits de tempesta memorables. M’explicava un pagès d’uns 70 anys, a la mateixa hostatgeria de Mogrony, el juny de 1990, que quan ell era jove el capellà del poble feia clavar unes creuetes als camps a tots els pagesos i resar unes oracions per tal d’evitar les pedregades.

Serra i Pagès, durant el primer terç del segle XX, va recollir els testimonis de gent que assegurava haver sentit els crits o els xiulets del comte o els lladrucs dels gossos o, fins i tot, haver-lo vist. Les tempestes han anat sempre associades als esperits, a les bruixes i a la màgia. No ens ha d’estranyar, doncs,  que la imatge més palpable i directa del comte Arnau sigui enmig de tempestes nocturnes.

ARNAU, EL TIRÀ FEUDAL


Són les mateixes llegendes les que ens expliquen l’origen de les propietats del comte a Mogrony: per un conflicte amb el rei, Arnau fou desterrat a Mataplana. Li donaren una pell de bou, prometent-li tota la terra que pogués encerclar amb ella; la tallà en tires molt primes de cuir i obtingué l’extensió de territori que agafa la casa-castell i la capella de Sant Joan de Mata. Trobem llegendes similars arreu d’Europa durant l’Edat mitjana i, més antigament, en la fundació de la ciutat de Cartago per la princesa fenícia Dido.

Bona part de les malifetes del comte i de les causes de la seva condemnació venen explicades o insinuades a “La balada del comte Arnau”, cançó que es dansava i que probablement fou creada a finals del segle XVI o principis del XVII a la vila de Ripoll. Així ho afirma Josep Romeu Figueras en la seva documentada tesi doctoral.

A la balada, l’ànima del comte, cavalcant un cavall demoníac i envoltats de flames, s’apareix a la vídua i li demana per les filles, les criades i els mossos, i recomana que se’ls pagui bé. Després parla dels seus pecats: “males llambregades”, males paraulades”, “males abraçades”, “males trepitjades” i “pagar mal les soldades”. A causa de tot això li han donat posada a l’infern, on ha de tornar a la mitjanit, quan el gall canti.

Per a Romeu Figueras és la balada la que origina la llegenda, el personatge d’Arnau no té cap antecedent històric sinó que és un nom triat per les necessitats de la rima i el títol de comte és per donar més força al protagonista. Allò que la balada només insinua es transforma en fets concrets en la mentalitat de la gent, fent-ne un empelt amb les llegendes molt corrents de l’època en aquella zona. Així, les males llambregades, males abraçades i males trepitjades són relacionades amb la mala fama del convent de monges de Sant Joan o amb el dret de cuixa que exercia en diversos castells. Les males paraulades, amb les construccions inacabades per causa de les seves blasfèmies.

Però per Romeu, l’aportació més original d’aquest mite de l’ànima en pena és la de la condemnació “per pagar mal les soldades”. Original perquè no hi troba cap paral·lelisme a cap altra tradició d’ànimes en pena, ni a les d’origen celta ni germànic ni cristià. Un tret molt característic de la mentalitat del poble català queda reflectit en aquests versos: la valoració del treball i l’obligació de complir amb la paraula donada.

Tot allò que a la balada són acusacions genèriques queda totalment concretat en la tradició oral posterior, però a més a més, fa néixer altres petites llegendes secundàries que reforcen l’aspecte tirànic del personatge, cóm és fer matar súbdits per causes menors o els tiberis que feia amb altres poderosos, on les súbdites nues els servien el menjar i eren sotmeses a tota mena de vexacions.

Tot plegat, record dels “mals usos” i altres abusos que a la Baixa Edat mitjana els pagesos hagueren de patir durant segles dels senyors feudals, lleis impositives sobre les propietats, lleis de vassallatges i dret de maltractament físic sobre el súbdit, per qui no podia intercedir ni el mateix rei.

El primer d’aquestes mals usos fou la “remença” o redempció que el pagès havia de pagar per abandonar el domini senyorial on estava adscrit, que es començà a aplicar a partir del segle XI.

Les primeres revoltes importants contra els mals usos, de caràcter espontani i violent, comencen cap els anys 1380-90 i minven a partir de 1416, però pocs anys més tard es revifen amb la crisi econòmica. El 1449 el sindicat remença compta amb uns 20.000 adherents. La radicalització remença i la reacció senyorial porten a la Primera Guerra Remença, que esclata a principis de 1462 a les comarques gironines de muntanya i s’estén ràpidament. Pocs mesos més tard els remences s’alien amb el monarca Joan II, que s’enfronta a l’exèrcit reclutat pels senyors.

La guerra civil acaba el 1472, però a partir de 1474 reapareixen les bandes de pagesos armats i el 1484 esclata la Segona Guerra Remença, que acaba el 1486 amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran II, que extingeix els mals usos i altres lleis que atemptaven contra la dignitat més elemental dels pagesos.

Aquestes revoltes i guerres hagueren de tenir una repercussió molt important al Ripollès, ja que els principals focus d’agitació eren ben propers. És lògic que les causes que portaren a aquests fets —el poder tirànic dels senyors feudals— perdurés en el record dels pagesos durant segles i que la transmissió generacional es volgués fer amb exemples concrets per fer-ho més entenedor als qui ja no ho havien viscut. No importava gaire si les històries narrades havien passat tal com s’explicaven, al peu de la lletra, l’important era transmetre la memòria d’aquella situació d’opressió tant de temps patida.

En síntesi, Arnau és una ànima condemnada a cavalcar eternament el seu cavall, envoltats de flames, en nits de tempesta, pels cims de Mogrony. Les causes de la condemna foren diverses: l’atrafegada vida sexual, especialment la relació amb l’abadessa, la supèrbia i les blasfèmies, els tractes amb éssers demoníacs, i les que fan referència a la seva conducta tirànica, especialment el fet de no pagar allò que havia promès als obrers de l’escala de pedra de Mogrony.

Arnau és la concreció de la imatge que el pagès de remença i els seus descendents tingueren dels senyors feudals. Foren més de cinc-cents anys patint els abusos desmesurats dels poderosos, fou la imposició del sistema feudal i la total desaparició de les formes de propietat comunitària, excepte a zones com el Pallars Sobirà on encara ara podem trobar reminiscències d’aquesta organització social que ve de temps prehistòrics, com la propietat comunal dels boscos del pobles.

Remença
En record dels mals usos, del dret de cuixa que alguns “nobles” arribaren a perpetrar, de l’extingida propietat col·lectiva, i a la memòria de lluitadors remences com Francesc de Verntallat o Pere Joan Sala, Arnau, i amb ell els senyors feudals, són condemnats a vagar eternament com a venjança per la llarga opressió que els pagesos hagueren de patir. Allò que, a ulls del poble, Arnau representava no era la glòria de l’alliberador contra els ocupants estrangers, sinó la infàmia d’uns temps superats que no han de tornar mai més a la nostra terra.

Bibliografia

  • Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere. Vol. I. Edicions 62. Barcelona, 1979.
  • Busquets, Esteve. Montgrony, entre la història i la llegenda. Ed. Maideu. Ripoll, 1984.
  • Coll i Alentorn, Miquel. La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons. 1948. (http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000152/00000080.pdf)
  • Cutrina, Gonçal. Llegendes i tradicions de les valls del Ter i del Freser. Ed. Maideu. Ripoll, 1981
  • Galceran-Uyà, Pere. La lliga de Molins de Rei, 1418. L’Espai/ nº 1. Molins de Rei, 1998. (http://raco.cat/index.php/Espai/article/view/173396/245315)
  • Maideu, Eudald i diversos autors. El comte Arnau i el castell de Mataplana. Revista de Girona/ nº 152, 1992.
  • Rangil, Daniel. El comte Arnau. Treball inèdit, 1992.
  • Romeu Figueras, José. El mito de “el comte Arnau”. Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña. Barcelona, 1948.
  • Salrach, J.M. Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Edhasa. Barcelona, 1982.
  • Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana. Centre d’Estudis Baganesos, 1989.
  • Valriu Llinàs, Caterina. Del comte Arnau al comte Mal: història, mite i llegenda. Universitat de les Iles Balears.