dijous, 30 de novembre de 2017

La bruixa

En les creences dels catalans, la bruixa és una dona mortal que adquireix poders màgics gràcies al vincle amb les divinitats de la natura, segons uns, o amb el diable en forma de boc, segons d’altres. Perseguida durant segles per ser dipositària d’una ancestral saviesa popular i no voler sotmetre’s al masclisme imperant, fou temuda o admirada perquè pot guarir malalties del cos i de l’ànima, però també provocar mal d’ull, golls i pedregades. Assoleix grans velocitats dalt d’una escombra per anar a l’aquelarre, en llocs com el Canigó, el Pedraforca, el Montseny, el Puig Campana, les muntanyes d’Alaró i molts d’altres.

Bruixa al Calendari 2017 de mitologia catalana (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

Aquest personatge tan conegut n’ha aplegat de procedències diverses, en un poti-poti on s’hi barregen les dones coneixedores de la medicina popular —herbes remeieres, oracions curatives, llevadores autodidactes…—, d’altres amb uns suposats rudimentaris coneixements de màgia negra, les que s’aplegaven per fer les seves festes en indrets foravilers o les que es transformaven en animals, sobretot gats negres o cabres, que ens remeten a les fylgjur nòrdiques.

L’arrelament que aquest personatge ha tingut al llarg dels segles en l’imaginari europeu, fa que es mereixi un llarg article que esperem publicar quan puguem recentrar-nos en la nostra mitologia, sense les ombres que el feixisme projecta al nostre voltant.


Aquí, bruixes i inquisició han anat associats durant segles i no pas perquè elles ho volguessin. Els inquisidors les torturaven per fer-les abjurar de les seves suposades idees contràries a la llei de Déu. La creença en les bruixes s’ha anat extingint de cent anys cap aquí; la Inquisició, en canvi, creada per imposar l’ortodòxia catòlica el 1478 i abolida formalment el 1834, ha perdurat fins als nostres dies amb altres noms, però amb uns objectius que, en el fons, eren molt similars. Si durant aquells segles el dogma de fe del Regne d’Espanya era la fe catòlica, la “sagrada unidad de la Pàtria” li va prendre el relleu. Els inquisidors del segle XXI segueixen vexant els heterodoxes que gosen desafiar el dogma, exigint-los la renúncia pública i explícita als seus principis si volen recuperar la llibertat, en uns procediments que són la vergonya de qualsevol jurista. A Catalunya tornem a viure una cacera de bruixes que agafa viaranys tan absurds com perseguir tot allò que sigui de color groc, però el groc resplendirà més que mai, amb una llum que ens il·luminarà cap a la llibertat.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Dimoni Cucarell

Enlloc dels Països Catalans, la tradició dels dimonis ha perdurat amb la vitalitat que té a Mallorca, especialment en pobles com Alaró, Algaida, Manacor o Artà. Els dimonis de l’illa es reuneixen en uns aplecs que anomenen “Dimoniades”, la primera de les quals se celebrà a Manacor el 1984, i que han anat agafant embranzida amb el pas del temps.

Dimoni Cucarell. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita al Calendari 2017 de mitologia catalana

Les colles de dimonis han proliferat per terres mallorquines i si, dècades enrere, tots s’ajustaven a una estètica d’arrel tradicional, ara també en trobem amb clares influències modernes que ens remeten més a la saga del Senyor dels Anells. Tant els uns com els altres —llevat d’alguna excepció— tenen en comú una esplèndida cornamenta, però en els moderns hi ha més llibertat creativa en les cares i vestuari.

Per al sentit més ancestral, que és el que aquí ens interessa, ens fixarem en els d’arrel tradicional, no tan treballats estèticament, no tan imaginatius, però que ens aporten més pistes sobre els seus remots orígens. Aquests dimonis més antics surten el 17 de gener, diada de sant Antoni, amb qui s’enfronten escenificant la lluita entre la vella i la nova religió.

Recordem que aquest sant és un protector del bestiar domèstic i que, segons la llegenda, vivia santament en una cova de Tebes, on hagué de suportar les temptacions luxurioses del dimoni i, veient que les resistia, va fer-hi anar una colla de companys que el van apallissar. Gràcies a Déu, fou deslliurat d’aquella trifulga per la intervenció divina.

DIMONI CUCARELL


En algunes poblacions mallorquines els dimonis surten en colla, capitanejats per es dimoni Cucarell i acompanyat pels diables boiets, aquests darrers amb atribucions molt similars als menairons pirinencs. En altres són només una parella, com a Artà, un dels llocs on està documentat des de més antic i amb gran popularitat entre la gent.

Dimoni d'Artà
Cucarell és un personatge estrafet, lleig com un pecat, gens inclinat a les discussions religioses, temes massa enrevessats per a la seva reduïda capacitat de reflexió. Molt instintiu i poc assenyat, li agrada més perseguir al·lotes de bon veure i aixecar faldilles o practicar els mals vicis que se li atribueixen: cràpula, golafre, buidaampolles, gandul, impúdic, groller… Ja en donen fe algunes cròniques antigues, com la de la revista «L’Ignorancia» del 27 de gener de 1883:

¿Heu vist may sa manera de fé festa à Sant Antoni que tenen es manacorins? ¿No? Vaitx à contarvoshó. Animació, molta. Música, també. Gent, moltíssima. Bestiá, en gran. Fins aquí tot va bé; però lo que trobam que s’hauría de desterrá del tot, son tants de tròns com tiran per baix de ses atlòtes, cremantlós qualque vegada ses faldetes y es vestit. Axò es un poch bárbaro y perteneix més à n’es gènero ervissench qu’à n’es mallorquí.

Lo que tampoch mos agrada massa va essê ets encalsos que donan els dimònis à ses famelles fadrines de la vila. Son d’un gènero més que grotesch sobre tot ses de devés es Barracá. Si representan ses tentacions del gloriós Sant, procurau no dexarló de vista; y sobre tot, si teniu una mica de sentit comú no li doneu sa botella de s’aygordent, quant heu begut, perque begui es qui fa de Sant. Ja veys, dimònis, qu’axò es un mal exemple que donau à tothom, y qu’es sa tentació en que més aviat cau à cada instant.

Cucarell, sant Antoni i dimoniets (Manacor, 1916)






O aquest testimoni més tardà del també manacorí Jaume Vidal Alcover:

Ballaven pel carrer, davant diverses cases, i quan el ball s’acabava la colla infernal feia por a les criatures, i n’hi havia de literalment aterroritzades davant la cara feresta, vermella i negra, i el banyam retorçut del Dimoni Gros, i miraven de posar mà, no damunt sant Antoni, sinó a les carns més sucul·lents de les jovencelles del poble, que giscaven i reien com a esperitades.

Botargues del Forcall

BOTARGUES

Diables de Manacor
Dimonis de la Patum de Berga

Als Ports i al Matarranya, per sant Antoni, surten en colles les botargues o diablets, d’aspecte similar als que acompanyen Cucarell a Mallorca. Tradicionalment, la roba amb la que es tapen va pintada amb traços verds i vermells, els mateixos colors que els dimonis de la Patum de Berga i que els siurells mallorquins, xiulets molt populars des dels temps dels sarraïns, probablement originats en els antics objectes votius que s’oferien a divinitats paganes.

Com els dimonis illencs, les botargues també tempten i maltracten sant Antoni, a qui acaben cremant la barraca amb el foc purificador, empenyent la marxa de l’hivern i el pas cap a la primavera i la fecunditat de terres i bestiar, i representant de nou la lluita entre les divinitats paganes i les cristianes. Personatges similars es troben en el folklore de la resta de la Península Ibèrica i de tot Europa i més enllà.

En alguns pobles, les botargues fuetegen la gent amb vits de bou, bufetes de porc inflades o garrots tous —talment com penis de mida envejable—, sobretot a les noies, igual que es feia, perquè fossin fèrtils, en les lupercals romanes de fa més de 2.000 anys.

BES: ELS ORíGENS


En Cucarell s’hi barregen vestigis de diversos déus antics. Les banyes ens remeten a Pan, però mirat el personatge globalment sembla tenir més gens del fenici Bes que no pas del grec Pan.

De fet, el Bes més antic prové del sud d’Egipte, a l’Àfrica negra, d’on partí per conquerir la devoció dels egipcis, després la dels fenicis, que el portaren a Eivissa, i d’allà saltà a Mallorca i als dominis ibers.

Bes no fou mai un déu amb majúscules, no li foren dedicats grans altars perquè els poderosos no el devien considerar de prou categoria. Com amb alguns sants cristians i al marge dels designis de les classes dominants, Bes conquereix els cors dels humils, que hi dipositen els seus desitjos i esperances quotidianes.

Inicialment tenia cara de lleó, però amb els segles va anar diluint aquest tret i la cabellera lleonina va esdevenir una corona de plomes. Se’l representava com un nan amb cap gros, marcadament lleig i grotesc; grotesc per provocar la rialla i foragitar el dolor, lleig per espantar els mals esperits.

De mica en mica, a l’humil personatge li van anar creixent les qualitats. La rialla porta a l’alegria i l’alegria s’associa a la música, el vi i el sexe, així que Bes també ho apadrinà. L’alegria a les famílies la porten els fills i Bes es convertí en advocat dels bons parts i protector de la llar, de la canalla i de les tasques femenines.

Bes, al temple d'Hathor (Egipte, 125 aC)
Acabà essent benefactor de tot allò que és bo i enemic de tot allò que és dolent, era tan gran la seva popularitat que fou reproduït en tota mena d’objectes personals — recipients d’ungüents i perfums, miralls, ganivets, mobles…— i sovint era tatuat a la pell d’infants, de dones, de músics i de ballarins.


Quan els fenicis arribaren a Eivissa (s. VIII aC) introduïren el culte a Bes i amb el pas dels segles ha derivat en dos personatges. Els eivissencs han conservat el Bes més tendre i familiar en el berruguet, follet casolà entremaliat, protector de la casa, la canalla i el bestiar. En canvi, els mallorquins, amb el dimoni Cucarell, es van quedar amb el Bes més festiu i alegre, el de l’amant del vi, de la gresca i del sexe. Crida l’atenció que els antics el consideraven, com Cucarell, un dimoni en cap cas malvat, i que un dels seus trets més característics, la llengua enfora fent un llengot, hagi perdurat en les imatges tradicionals de Cucarell, una mostra més que, de vegades, costums plenament vigents tenen l’origen milers d’anys enrere.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Llegendes d'invasors a Sant Iscle

Sant Iscle és un poble situat on conflueixen la riera que dona nom a tota la vall —la Vallalta— amb la de la Salut i algunes més. Té uns 1.300 habitants i el seu terme s’enfila fins dalt de tot de la carena de la serra del Montnegre, amb nombroses petites masies nascudes a l’ombra de la gran casa pairal de can Vives de la Cortada, avui en ruïnes i a on moltes d’elles estaven vinculades.

Una carretera local recorre tota la Vallalta unint Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle i Arenys de Munt, una dotzena de quilòmetres que segles enrere es feien pel mig de la llera fluvial.
L’abundància de rieres pot haver ajudat a conservar les llegendes de les dones d’aigua, creença molt arrelada a Sant Iscle fins no fa gaires dècades. N’hi ha una altra, de llegenda, només coneguda pels isclencs, que de fet deu barrejar alguns detalls fantasiosos amb un fet històric ben real protagonitzat per ells durant la Guerra del Francès. Per descomptat que els piolins que varen envair aquest diumenge aquest tranquil poblet desconeixien la llegenda i si no hagués estat per l’ajut del GPS, probablement no haurien ni trobat l’indret.

El 1808, un cop les tropes franceses van ocupar Barcelona, partiren pel Maresme en direcció nord per assolir el riu Tordera i conquerir el castell d’Hostalric, però els sometents els van presentar batalla als turons de Montgat, a Mataró i a la serra de les Guilles, entre Calella i Sant Pol, que no aconseguiren traspassar. Llavors agafaren la Vallalta com a ruta alternativa, fins arribar al Collsacreu i d’allà cap a Vallgorguina, Sant Celoni i Hostalric. Però pel camí altres partides de sometents els feren molt la guitza i els causaren moltes baixes, especialment a Sant Iscle, on els combatents s’amagaven entre les frondoses boscúries de can Ginebra, can Cases i el Montbrugós, que s’alça al nord de la vila.

Refets de l’escomesa, els napoleònics decidiren retornar a Sant Iscle en una operació de càstig, amb l’objectiu de saquejar, cremar i matar. Era el 25 de juny de 1808 i escarmentats de passar per la vall, ara ho devien fer pel camí carener de la serra dels Termes, al sud. Començaren el saqueig per can Torrus Vell i can Roig del Castell, per anar baixant cap al poble.

Mentre els homes empunyaven les armes, dones, canalla i vells es tancaven a l’església, una sòlida edificació de parets ben altes, i resaven per sortir ben parats d’aquell tràngol. Diu la llegenda que els precs foren escoltats, perquè una gropada va dur un fort aiguat que va omplir torrents i rieres fins a desbordar-les, s’emportà un bon grapat de francesos i els que restaven van fugir. En agraïment a aquesta intervenció divina, tot el poble va fer el vot solemne de commemorar-ho cada 25 de juny, i és per això que en diuen “la Festa Votada”.




Per capricis de la història, l’1 d’octubre de 2017, els isclencs i tot el país també volien celebrar una Festa Votada, però als governants neofranquistes no els feia cap gràcia que els catalans decidíssim lliurament amb el nostre vot. De nou Sant Iscle fou assaltat per les tropes estrangeres i la dignitat dels isclencs defensada heroicament i pacífica. Com gossos rabiosos entraren al col·legi electoral, rebentaren portes i cercaren debades el botí, l’urna amb els vots dels isclencs.

Talment com una antiga dona d’aigua o com la Dama Blanca que defensa els andorrans, una isclenca menuda i eixerida fa filmar l’assalt davant d’ells, conservant una serenor admirable i dient-los a la cara coses que requerien el valor dels més intrèpids guerrers.





Els saquejadors van marxar amb les porres a la mà, però res més. Burlats una vegada més per l’enginy dels catalans, una urna i no pas amb cendres mortuòries sinó amb vots ben vius, reposava santament en un nínxol del cementiri, el mateix cementiri on a l’entrada hi podem llegir una placa commemorativa de la gesta del 1808:

SOM-ATENS. El poble de Sant Iscle à sos avis de l’any vuyt. Ab la fe al cor y les armes à les mans lliuraren al poble’l 25 de juny del extermini decretat pel Frances. Commemorém anyalment llurs religió y patriotisme.

Els isclencs del segle XXI s’han fet dignes dels seus avantpassats de fa 200 anys. Els seus descendents, d’aquí a 100 anys, dins la Catalunya independent i l’Europa dels pobles, també cantaran la seva gesta.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

La sirena

Joan Amades fa un extens recull de la mitologia de la mar, amb serpents marins, illes misterioses, peixos gegantins com el molar i, per descomptat, les sirenes i el seu equivalent masculí, el peix Nicolau. Molts d’aquests mites ja els trobem al segle VIII aC, en la Odissea d’Homer, que recull una colla de tradicions orals, i després també en la literatura àrab, en els contes de Simbad el mariner publicats amb Les mil i una nits.

Al Costumari Català hi trobem:

Les sirenes, reines de la mar, senyores i mestresses dels peixos, també surten dels seus palaus del fons del mar, on han passat la hivernada. Es passegen per damunt de les aigües amb llur cabellera de brillants tota estesa, i mentre neden no paren de cantar, acompanyant-se amb guitarrins de so tan dolç com la seva veu, per tal d’encisar els mariners. Qui se les escolta resta seduït i les segueix fins a llurs palaus, on queda encantat per sempre.

Per la Costa Brava i l’Estartit creuen que la nit de sant Joan les sirenes acudeixen a Bagur a comptar les grans de sorra. La reina de les sirenes vivia en un palau encantat, fet de vidre, que té l’entrada per una cova tota de corall rosat oberta molt avall de les illes Medes.
La gent de mar del cap de Creus creia que vers l’octubre es despertava una sirena diferent del tipus comú de la seva espècie, força més bonica i de cant incomparablement més melós i harmoniós, només perceptible pels pescadors i mariners, ja que sols cantava per ells.

En els reculls d’Amades l’aspecte malèfic de les sirenes queda força amagat, és una versió molt endolcida de les sirenes —talment com si Amades també hagués estat víctima dels seus encisos—, contrastant amb creences més antigues, des de la Grècia clàssica fins a l’Europa medieval. En un dels quatre bestiaris medievals catalans que es conserven hi trobem aquesta descripció de les sirenes:

“La Çerena sí és una creatura molt meravellosa, e ha-n’i de tres maneres: la una és mig peix e mig fembra, l’altra és mig oçel e mig fembra, l’altra és mig cavall e mig fembra. Aquella qui és feta axí com a peix e fembra, sí ha tan dolsa veu que tot hom qui la hoja cantar s’i acosta volenter per hoyr-la e plau-li tant la veu del seu cant que s’i adorm; e quant la çerena veu que l’om és adormit, ve-li dessús e alciu-lo.
E aquella qui és mig alçell e mig fembra, sí fa un so d’arpa tant dolç que tot hom lo va hoyr volenters, tant fins que s’i és adormit; e atressí aquesta çerena lo véu alciure. E aquella qui és mig cavall e mig fembra, sí fa un so tant dolç de trompa que tot hom la ve hoyr volentés; e com l’om és adormit per la dolsor de la trompa, la dita çerena tenbé l’alciu”.

Mestresses del mar, seductores i perilloses, en nits de bonança o lluna plena surten dels seus palaus marins i es mostren nues de cintura en amunt damunt les aigües. Intrèpids pirates, mariners honrats i humils pescadors han estat víctimes d’aquestes dones-peix d’aspecte bellíssim i intencions malèfiques. Àvides d’home, qui s’hi atansa serà endut a les profunditats i no se’n sabrà mai més res.

Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, al Calendari 2017 de mitologia catalana

dimecres, 30 d’agost de 2017

Llops, homes llop i el Pare Llop

Gèlida matinada d’hivern. Encara ben fosc, Jorge surt al carrer, acompanyat pel seu fill Ángel, d’uns 10 anys. Deixa enrere la casa estreta i humil, de parets de tàpia, per enfilar cap al nord del carrer del Campanario. Trepitgen les llambordes glaçades i poc enllà, tot just perfilades per la tènue llum de la celístia, passen l’església de San Pedro, la plaza Mayor, la vella església romànica, la porta de la muralla, el pont sobre el Duero… Almazán queda enrere i, per camins de carro, s’endinsen en les infinites pinedes sorianes, a una mà el gaiato i al muscle el mocador amb el fato, i la destral per guanyar-se el jornal.

Pel camí i entre els pins, ulls en la foscor i ombres sigil·loses mostrant-se a una distància prudent. No és la primera vegada. Ángel confia en el seu pare, Jorge sap què ha de fer:
–Tu sigue caminando y no te pares. No mires para atrás y no mires a los lobos.

Jorge Rangil Gómez, bosquerol sorià, era el meu rebesavi. Som cap al 1880, els llops senyorejaven bona part dels boscos peninsulars, també els catalans, però aquí entraven en temps de declivi. Les batalles carlines lliurades a muntanya són recents, però s’han acabat, i ja no calmaran amb més cadàvers insepults la fam dels llops, que al XIX es van acostumar com mai a la carn humana. Ara els pagesos tornen a tenir armes de foc i els mantenen a ratlla, i aviat arribarà el seu àngel exterminador: l’estricnina.


Pare Llop. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari 2017 de mitologia catalana

"L’avi deia que a la creu de Matagalls, per allà hi ha un lloc que es toquen quatre pobles, dues províncies i tres bisbats, allà a la Taula dels Bisbes. A la creu de Matagalls, l’avi Monclús de Sant Esteve de Palautordera, en unes eleccions, va prometre que si era alcalde eliminaria els llops de la muntanya. Li deien “com ho farà?” i ell deia que no ho havia d’explicar a ningú. Va comprar una burra vella en una fira d’Espinelves, la va portar a la creu del Matagalls, la va matar, va enverenar la carn i van  desaparèixer els llops." [Maria i Àngel Montsant]

Però del tot no han desaparegut mai. Al mateix Montseny, una colla de llops atacava un ramat el 1915, el 1929 se’n trobaven als Ports de Beseit, la dècada següent a la serra de Cardó, Tortosa i Pirineu, els anys 40 a la Garrotxa i els 50 a les valls d’Àneu. Els 90 reapareixen a la serra del Cadí. La relació entre llops i humans és una inacabable història d’amor i d’odi, de mútua admiració i temor, que es remunta al paleolític, quan ells caçaven en grup i nosaltres també. Quan vam aprendre a ser pastors perquè era més fàcil i segur criar el bestiar que sortir a caçar-lo, ells també van aprendre que era més fàcil caçar dòcils ovelles del ramat que ferotges senglars de les boscúries. I ja hi vam ser pel tros, l’enemistat eterna perdura i per més que una part dels humans veiem ara el llop amb simpatia, pregunteu a qualsevol pastor d’indrets llopers, què en pensen, i obtindreu una resposta no gaire allunyada de la que em deia el pastor Antoni Soler “Pitxón”:

"És que no tenen perquè ser-hi els llops allà dalt, hòstia. Els véis d’abans van estar molt per fer perdre els llops, molts anys, hasta cremaven els boscos, per fer perdre els llops, és que és un animal molt dolent, el llop. Macagum déus, i ara venen aquests i n’engeguen, hòstia!
Com els óssos, també els hi tiren. I la gent que viuen del bestiar, macagum déu, que no els emprenyin, prou feina hi ha a anar tirant i a viure, només falta que vinguin merda d’aquestes per llà. Si haguessin de guardar les ovelles ells, no n’hi tirarien, no. Que els fotin allà a Barcelona, a sota el llit, macagum déu. Els hi fa gràcia veure un osso, veure un llop… que tampoc els veuen, eh."

Potser és justament aquesta ancestral rivalitat la que ha mantingut viva la fascinació i la proximitat entre les dues espècies, una proximitat que va impulsar els humans a afavorir una nova subespècie del llop, el gos, qualificat popularment com el nostre millor i més fidel amic.

Tot i aquesta ferocitat desmesurada del XIX en determinats grups de llops, el comportament de la majoria envers les persones tenia poc a veure amb aquest escenari apocalíptic de guerres i entre guerres. El cas dels meus avantpassats també s’havia donat sovint en terres catalanes, on altres fets, encara que poc habituals, ens mostraven unes llobes amarades del més tendre instint maternal, fins al punt que ens poden fer creure que el mite dels fundadors de Roma, Ròmul i Rem, alletats per la lloba Luperca, tenen un fonament real. Albert Manent, al molt documentat treball “El llop a Catalunya”, cita dos casos al Bages. A la masia ara enrunada de can Toni Vell, “una nena va trobar un llobató i va començar a jugar-hi. Va arribar la lloba, es va endur la cria, però no va atacar la nena”. El segon fet és molt més sorprenent:

“Antoni Pons Anguera a Libro de varias cosas sucedidas en esta villa y algunos parajes de Cataluña (Associació d’Estudis Reusencs, Reus 1988), amb edició i notes de Pere Anguera, a la plana 133-134 ofereix un sorprenent relat:
Julio 13 (1834). Se recibió en Barcelona por la diligencia que por los montes de Manresa habían encontrado una niña de seis a siete años que iba errante, de andando de cuatro patas, por dichos montes, detrás de una loba, tirándose por los torrentes lo mismo que ella. Fue perseguida por tres pastores y fue alcanzada por ellos, pero al ver la horrorosidad que hacía era cosa grande, no hablaba y todo su cuerpo estaba como una cáscara. Juzgaron que la loba sería su madre de leche y de esta manera fue llevada a Barcelona pues no se hizo otro esperimento hasta declararlo mejor como se dirá.”

El llibre no fa un seguiment de la nena després de capturada, però podem imaginar el que havia passat abans. En néixer, devia ser abandonada al bosc i adoptada per la lloba. [Històries i llegendes de l’any vuit. Dani Rangil]

L'HOME LLOP


Tant a prop som dels llops, que les llegendes ens parlen dels homes capaços de transitar entre la seva naturalesa humana i la llobesca. Mite molt més arrelat al ponent peninsular, en terres de Portugal i Galícia els afectats per la licantropia són els lobishomes, fatalment predestinats, atès que si un matrimoni té set fills mascles seguits, sense cap nena pel mig, el setè esdevindrà un lobishome durant una nit de sant Joan.

The wolf man (1942)
El personatge és molt més feble a Catalunya, però no pas del tot absent. El malvat bisbe de la Seu d’Urgell que volia sotmetre els andorrans es transforma en un diabòlic lloparràs en una segona vida, quan és vençut per la Dama Blanca, i és mort finalment per un valent síndic, que també ho paga amb la vida. Molt similar, i recollit per Amades, és el personatge del senyor del castell de Móra d’Ebre, també de conducta tirànica. Quan mor recupera la vida transformant-se en un llop que durant segles va sembrar el terror per la comarca. Era tan gros i àgil que d’un salt passava d’una banda a l’altra de l’Ebre.

Aquest detall em porta al Salt del Llop de la serra del Montnegre:

"A can Preses hi ha un punt que en diuen “el Salt del Llop”. Diuen que un llop va fer un salt d’aquí fins a sobre cal Borni, a can Lari. Però no podia ser perquè hagués hagut de fer un salt, al menos de mig o un quilòmetre." [Joan Dalmau]

Sempre m’havia preguntat quina llegenda perduda devia originar el topònim i vet aquí que un llop capaç d’aital salt només podia ser de naturalesa diabòlica. Però no tots els homes llop catalans eren infernals i malvats. De fet, el pas per l’estadi d’home llop era una etapa prèvia i necessària per esdevenir després llobater, menador, salmaire o encortador de llops, és a dir, esdevenir el Pare Llop:

“Els pastors canigonencs avui [nit de sant Joan], per iniciar-se en l’art de menar llops, es despullaven del tot al peu de l’estany Negre i penjaven la roba a un arbre immediat; al punt de caure les dotze es tiraven a l’estany, el travessaven i, en sortir per l’altra riba, quedaven transformats en llops. Trobaven una gran llopada que els esperava i els rebia amb mostres de molta joia i alegria. Durant set anys eren llops com els altres, aprenien de tota llur vida i es captaven llur amistat i confiança. Després de set anys, a igual dia i hora, es tornaven a tirar a l’aigua de l’estany i, en sortir pel mateix indret on hi havien entrat feia set anys, trobaven encara la roba penjada; se la posaven i restaven pastors com abans, amb els mateixos anys que tenien i, per tant, com si el temps no hagués passat. Els llops, com que els entenien, els estimaven i obeïen, i com que els sabien els costums i la manera de viure, els podien fer de mestres i de menadors.” [Costumari català, vol. IV. Joan Amades]

EL PARE LLOP


Després d’aquella etapa iniciàtica de vida llobera, ja no menarà més un ramat d’ovelles, d’ara endavant durà una existència boscana lluny dels homes, però amb la fidel companyia d’una colla de llops que l’obeiran en tot allò que els mani. Només en tempestuoses nits d’hivern se’l pot veure deambulant pels poblets, enmig de la fosca, cobert amb pells de llop, esquerp, sorrut, grenyut…

Maspons i Labrós relata la història d’un encortador de llops de les comarques de Ponent que en una d’aquestes nits trucà a la porta d’una rica masia demanant acolliment. El seu aspecte generà malfiança i li fou denegat. Els amos van pagar cara la manca d’hospitalitat, llurs ramats foren víctimes una i altra vegada dels llops de la contrada fins amenaçar el futur d’aquella pròspera hisenda. Contractà els millors caçadors de la rodalia, els armà amb les millors escopetes i tots plegats feren cap als boscos a la recerca dels llops i llobater. Fou debades, un cop els tingueren a tret cap de les armes reaccionà al gallet i, per més que la feram i el seu senyor s’exhibien desafiants, cap d’ells fou abatut ni el silenci trencat per l’estrèpit d’espingardes, fent evident el component diabòlic dels poders del Pare Llop.

Assumint la seva impotència, el ric amo hagué d’acceptar la derrota i aplicar una estratègia més intel·ligent i barata. Donà ordre de fer cridar el llobater i donar-li una generosa acollença. D’aleshores ençà, mai més els llops van atacar els seus ramats.

L’encortador de Ponent ens il·lustra sobre els seus companys de gremi —sovint no tan marcats per aliances diabòliques o paganes— que es limiten a trucar a les masies riques cada 21 de desembre per cobrar el tribut que els garantirà la seguretat dels ramats contra el perill dels llops. La llegenda es barreja amb la realitat, atès que aquests personatges foren ben reals. La gent els lliurava una paga periòdica, sobretot els candidats més exposats als atacs: ramaders, pastors, bosquerols, i també els carnissers, per si de cas, talment com ara paguem una pòlissa d’assegurança. La Inquisició jutjà alguns d’aquests llobaters, car entenien que el seu ofici era governat pel diable i ells, llurs servents.

Ana Garcia, “la Lobera”


Nascuda el 1623 al poble asturià de Posada en una família humil, Ana Garcia quedà òrfena de ben petita i passà la infantesa rebotant d’una casa a l’altra, de parents que amb prou feines l’alimentaven. Seduïda i prenyada de ben joveneta, poc després, ja en un altre poble, fou abandonada per la seva parella.

Sembla que el fill quedà a càrrec d’algun parent i ella s’endinsà pels Picos de Europa cercant algú a qui fer de criada. Pedro i Juan Garcia, instal·lats en una cabana de pastors a Argüelles, l’acceptaren amb ells, en un ménage a trois que va durar tres anys. La transhumància els dugué a Lleó, Castella i fins al sud de Ciudad Real, d’on retornaren la primavera del 1648, però sense Ana.

Ella, de nou, s’hagué d’espavilar per guanyar-se les garrofes, rentant la roba a alguns pastors. Veient-la entre homes i sense marit, Maria del Cerro, mestressa d’una rica casa i atenta vetlladora dels bons costums, demanà als seus jornalers sobre la vida i costums d’aquella mossa esgarriada. Si bé d’entrada només esmentaven la feina de bugadera, la dama els estirà la llengua i admeteren que també oferia serveis sexuals i que era “la Lobera”, que podia cridar els llops i fer que ataquessin els ramats allà on els amos no l’acollien bé. Aquí la senyora ja hi veié una deriva demoníaca, la feu anar a buscar i la sotmeté a un interrogatori del que després n’informà la Inquisició.

Segons Ana, son pare, vell i cec, l’havia avorrit, i els seus germans l’havien deixat enmig de la muntanya perquè se la mengessin els llops, però les bèsties l’havien acollit. De llavors ençà, quan ella els xiulava i marcava un cercle a terra, set llops li compareixien, i si la primera vegada tremolava de por, després s’hi va acostumar i les set feres no corrien mai gaire lluny de la seva “lobera”.

La pobra Ana, que no devia anar gaire sobrada de cultura, sucumbí a la insistència de Maria del Cerro, i acabà acceptant la naturalesa demoníaca dels seus llops. Mariana, una vella bruixa, li hauria transmès la invocació per cridar els dimonis, poc abans de morir, i li deixà en herència una capa, que les veïnes li van dir que no es posés perquè es tornaria bruixa.

Segons els documents judicials, a un caçador que duia una colla de conills i perdius per vendre, Ana n’hi demanà un, però no li volgué donar. Al cap de tres dies els llops li van matar el ruc. I a un pastor que no la va tractar bé, l’endemà els llops li mataren tres cabres.
Ana només reconegué que, cinc anys enrere, els seus llops havien atacat cinc ovelles d’un propietari segovià perquè els seus pastors l’havien apallissat, però que, tret d’això, sempre s’havia cuidat que no perjudiquessin ningú.

Els inquisidors foren més benignes que la senyora Maria, no donaren gaire importància al cas i condemnanen la “Lobera” a quatre mesos de reclusió, probablement en un convent.

Pere Torrent, el llobater de les Encies


Nascut el 1583 al poblet garrotxí de les Encies, Pere Torrent treballava de porquerol al mas Fontanil, de Cogolls, i també era músic, tocava el flabiol, la flauta i el tamborí, instruments amb què devia aconseguir algun sobresou en les festes de la contrada.

Fou en una cova on trobà i s’endugué quatre llobatons, als quals cuidà i alimentà, tal i com ell mateix explicava: “los aportava llet i carn de bestiar dolent, que es moria. I quan los haguí nodrits, dits llops me seguien per allí on jo anava, que eren amistançats ab mi; i, aclamant-los, m’eixien; i d’ordinari, revenien cerca de les cases on jo estava”.


Al cap de vuit anys els llops devien haver criat, perquè ja eren vuit els que el seguien. Pere en presumia i els esgrimia com a amenaça quan tenia raons amb algun veí. Així ho feu amb Nicolau Llapart, a qui acusava d’haver-li matat un llop, a l’ensems que el pagès es justificava acusant els seus llops d’haver-li matat una euga, un matxo, un rossí i disset garrins.

La cosa fou molt més greu amb Lleonard Hilari, un sabater de les Planes d’Hostoles que temps enrere no havia volgut posar-li soles noves a unes sabates. Pere el va amenaçar de fer-lo matar pels seus llops i al cap d’un temps un llop —no sabem si dels seus— acabà amb la vida del sabater.

La Inquisició corria per aquells verals a la captura de bruixes i bruixots i la seva tia Joana Trias, òbviament sota tortura, acusà en Pere, abans de ser executada per bruixa. De res va servir que el llobater assegurés que la seva llobada no feia cap mal i que les amenaces proferides als veïns no eren res més que paraules dites en un cop de geni. També torturat, acabà admetent que els seus llops eren en realitat dimonis. En les actes del Sant Ofici, defineixen els llobaters com “persona que ab mal art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de tal manera que donen i causen molts danys matant bestiar”.

Se l’acusà de ser un servent del dimoni i, com a tal, portar pedregades, aiguats, plagues, participar en aplecs de bruixes, provocar goll i volar damunt d’éssers demoníacs. El 7 de novembre de 1619, a Sant Feliu de Pallerols, fou penjat a la forca.

Marcos, el salvatge de Sierra Morena


Un cas molt il·lustratiu i recent de fins a quin punt és possible l’entesa de l’home amb el llop és el de Marcos Rodríguez Pantoja, nascut a Añora (Còrdova) el 1946. Orfe de mare des de ben petit, son pare s’ajuntà amb una altra dona que ja tenia un fill, i Marcos tingué uns primers anys de vida molt difícils, maltractat per la madrastra i ignorat pel seu pare, en un context de misèria.

Es considerava que als set anys la canalla ja era apta per a algunes feines, com guardar bestiar. El 1953 Marcos fou “venut” —segons diu ell mateix— a un “señorito”, que l’envià “al monte” per ajudar un vell cabrer. L’habitatge era una cova i, al cap de pocs mesos, el vell morí i restà sol amb les cabres enmig de Sierra Morena.

Quan, molt de tant en tant, el visitava l’encarregat per endur-se els cabrits i deixar-li rosegons de pa sec, Marcos, temorós de tots els humans perquè n’havia rebut moltes garrotades i molt poc amor, procurava amagar-se. Si fins llavors la seva socialització havia estat mínima, amb la vida a muntanya ja fou inexistent, però no se sentia sol, Sierra Morena era rica en fauna salvatge i el nen s’entengué molt millor amb les bèsties que no pas amb els humans que havia tractat fins llavors.

Podia haver mort sota les urpes dels llops, però en va esdevenir un gran amic. El vell cabrer li havia ensenyat algunes normes elementals per sobreviure. En part pels seus consells i en part per la casualitat, Marcos donava alguns bocins de carn a una parella de llops i als seus llobatons, i així es va guanyar el seu respecte i amistat, fins al punt que no atacaren mai les seves cabres. Si es perdia per la muntanya, udolava com ells fins que els llops li compareixien i el guiaven fins a territori conegut.

La seva cova era com una arca de Noè, una guilla es va convertir en el seu gos, una serp —a qui cada dia donava un got de llet— l’acompanyava molt sovint, vetllava pel noi quan dormia, i li indicava herbes remeieres per prendre quan estava malalt. També s’entenia amb una parella d’aligots, un mussol i una família de ratolins de bosc. Els qui no volgueren saber-hi res amb ell foren els senglars, i Marcos tampoc cercava l’amistat de totes les espècies, perquè algunes les tenia considerades com aliment. Els conills els empaitava als caus, a les perdius els parava trampes, matava peixos a pedrades i caçava cérvols amb el ganivet. Totes aquestes captures les compartia amb els seus veïns carnívors: aligots, guilla, llops…

Marcos Rodríguez
Així visqué 12 anys, fins al 1965. Llavors el cabell li arribava fins més avall del cul, vestia amb pells i el seu vocabulari era molt pobre, amb moltes paraules inventades per anomenar les coses que l’envoltaven. No se sap ben bé com va anar, però la guàrdia civil decidí capturar-lo per tornar-lo a la civilització. Agafat per sorpresa i immobilitzats els braços, es defensà amb les dents, estripant la roba d’un dels guàrdies.

Vingué el procés de resocialització. Marcos caminava d’una manera molt estranya per terreny pla, després dels dotze anys trescant pels pendents de Sierra Morena i, en general, l’adaptació no fou fàcil, però demostrava una gran intel·ligència en algunes coses i una gran capacitat d’observació, així com una palesa ignorància dels afers humans.

Fou el 1975, deu anys després, que Marcos treballava en el sector turístic a Mallorca, quan el conegué l’antropòleg i escriptor Gabriel Janer Manila, que gravà en llargues converses els seus records d’infant salvatge. No ho publicà, però, fins el 2010, coincidint amb l’estrena del film “Entre lobos”, basat en el mateix cas, però no del tot fidel a la realitat en el seu guió.
La vida de Marcos a Sierra Morena no va ser fàcil, però tampoc ho va ser després. Desconeixedor de la maldat humana, d’ell se n’ha aprofitat molta gent que s’ha creuat pel seu camí, però sembla que actualment, ja gran, li ha arribat la gratitud i el reconeixement, i és convidat sovint per ajuntaments o entitats a fer xerrades sobre les seves vivències.

LUPERC I SANT LLOP


Aquest exemple recent i els dos jutjats per la Inquisició són mostres d’un fenomen que s’ha repetit al llarg de la història humana: la fascinació mútua entre nosaltres i els llops. Els historiadors antics ja esmentaven casos similars i en el panteó romà hi trobem Luperc, fusionat amb Faune, la seva versió del grec Pan.

Luperc era originàriament una divinitat etrusca del bosc, un poderós caçador amb poder sobre els llops i, per tant, un protector dels ramats i dels pastors. Un cop assimilat pels romans, se li afegiren atributs de Pan, com el d’afavoridor de la fertilitat de la terra i del bestiar. En el seu honor es feia una de les festes més arrelades del calendari romà, les lupercals, el 15 de febrer, prohibides sense èxit en temps pagans i en temps cristians per l’excés de disbauxes del poble.

Ben segur que Luperc no fou un invent etrusc, sinó una adaptació d’una divinitat probablement existent ja en el paleolític. De la mateixa manera, el cristianisme no pogué ignorar un personatge tan arrelat en el poble, sobretot en zones rurals i muntanyenques on els llops eren una amenaça constant. Si no es podia esborrar la memòria del Pare Llop, es podia crear un sant similar que li fes la competència i li prengués la clientela, i aquest va ser sant Llop, que no per casualitat el trobem com a patró, sobretot, en parròquies d’àmbit muntanyenc.


Aquest suposat bisbe d’Orleans que arribà a les nostres terres amb les tropes de Carlemany, tenia el poder de protegir dels llops, i no és casualitat que també guarís del mal de coll i l’afonia, perquè sovint es creia que eren els llops els causants d’aquests trastorns. Així ho expliquen alguns bestiaris medievals i algunes experiències personals de pastors i bosquerols, que de l’ensurt que els ocasionava la trobada inesperada amb algun llop, quedaven muts. Aclareixen els bestiaris, però, que l’home quedava sense parla si el llop el veia primer, però si el sorprès era el llop, la veu la perdia aquest i no pas l’home. Tampoc és casualitat, doncs, que la gent d’Hortsavinyà (serra del Montnegre) considerés un bon remei per a l’afonia l’aigua de la font de sant Llop —actualment soterrada—, situada a pocs metres de l’església de sant Llop.

Passa la gent, passen les religions, però el substrat profund de les creences es manté adaptant-se als temps. El Pare Llop, sant Llop, Luperc i l'ignorat déu que el devia precedir, s'encarnen en ple segle XX en un nen abandonat en una cova de Sierra Morena.



Bibliografia consultada:

RANGIL BRUNET, Daniel. Històries i llegendes de l’any vuit. Cardedeu, 2008.
AMADES, Joan. Costumari català. Salvat ed. Barcelona, 1982.
CARO BAROJA, Julio. Vidas mágicas e Inquisición. Vol. II. Círculo de Lectores, 1990.
DEL MOLAR, Nolasc. Procés d’un bruixot. Olot, , 1968.
JANER MANILA, Gabriel. Entre llops. L’infant salvatge de Sierra Morena. Ed. Pòrtic. Barcelona, 2010.


diumenge, 30 de juliol de 2017

Mirmanda i altres llocs imaginaris

Quan el món era encara un espai infinit amb límits incerts i territoris desconeguts, la ment humana imaginava criatures fantàstiques en llocs ignots, ciutats llegendàries poblades per éssers sobrenaturals i països on la normalitat era superada per totes bandes.

Els antics importadors/exportadors hi van contribuir notablement. Una estratègia per conservar l’exclusiva del comerç d’elements molt preuats era que la competència n’ignorés el lloc d’origen, i per això s’explicaven històries de mil perills a superar per arribar a bon port. Per preservar el secret, s’arribava a extrems com el que explica l’historiador i escriptor grec Estrabó, del patró que va decidir enfonsar el seu vaixell de camí a les Casitèrides, quan va veure que no es podia desempallegar d’un altre vaixell que el seguia per conèixer la ruta.

Les religions van crear els seus propis espais mítics, sobretot els indrets on anem a parar quan morim: l’infern en flames dels cristians, l’inframón Kur dels sumeris, l’Hades dels grecs, l’illa d’Avalon dels celtes…

Per als escriptors de tots els temps, els llocs fantàstics han estat sempre un motiu d’inspiració, i encara en tenim que donen voltes sobre l’existència de l’Atlàntida, però ara que el món se’ns ha fet petit, les civilitzacions imaginàries, situades sempre en terra desconeguda, les hem d’ubicar en altres planetes i, a més, que no siguin gaire a prop.

Mirmanda

Mirmanda al Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita
De les ciutats imaginàries catalanes, Mirmanda és la més llegendària. Mossèn Cinto Verdaguer en parla a Canigó, recollint la dita popular sobre la seva remota antiguitat: “Quant Barcelona era un prat / ja Mirmanda era ciutat”. Situada a la comarca dels Aspres (Catalunya del Nord), prop de les gorges de la Cantarana, vestigis de megàlits en delaten l’existència i amb les aigües del riu hi baixava l’or i l’argent. Només alguns pastors amistançats amb fades l’han pogut veure i hom diu que s’han fet rics. Fou aixecada per gegants, poblada per encantades i engolida per una enorme onada vinguda de la mar llunyana.

Altres llocs de fades

També a la Catalunya del Nord, al fons de l’estany de Lanós, hi ha una ciutat d’encantades, enfrontades eternament a les bruixes i els diables de l’estany de Balaig. Altres diuen, però, que les de Balaig també són encantades. Siguin el que siguin, el cas és que fan tant de mal com poden i les de Lanós procuren contrarestar-ho fent tant de bé com poden.

Prop del llac de Banyoles, a Porqueres, hi ha les roques esberlades de les Estunes, cau de totes les aloges que es banyen a l’estany.

Ciutats submergides

Els pantans edificats el segle XX ens han acostumat a la visió de vells pobles submergits, la imatge més coneguda dels quals és el campanar de Sau. El mite de les ciutats submergides neix molt abans i en tenim una bona colla.

Estany de Montcortès
A l’estany de Montcortès (Pallars Sobirà) hi havia la ciutat de Caïm, destruïda per Nostro Senyor perquè els seus veïns es van passar als moros, renunciant al cristianisme. Un destí similar van tenir els andorrans de l’estany d’Engolasters.

També hi ha una ciutat engolida per les aigües a l’estany de Guils, a la Cerdanya. Suposem que fou castigada per —diuen— ser el poble on va néixer Pilat.

Si ens passem a l’aigua salada, des d’alguns indrets de Menorca es pot divisar la ciutat de Paradela. Segons Amades, la nit de sant Joan ressorgeix del fons del mar, envoltada de muralles, torres i campanars. Si en una d’aquestes nits s’ajunten 7 Joans i 7 Joanes per veure-la, es desfarà el malefici i recuperarà la població i tot el que tenia en el moment del seu esfondrament.

En un indret perdut de la mar hi ha l’Illa de les Dones, que només s’hi pot anar a parar el 5 de febrer.

A Mitologia de la mar, Joan Amades ens parla de més illes. Just allà on el cel i el mar s’ajunten, hi ha una gran illa que és tota d’or massís. Qui hi arribi, veurà molt a prop el punt on la mar acaba i comença el cel. Si desembarca per la part d’ençà, podrà aplegar tot l’or que vulgui i la sort li somriurà per sempre més. Si travessa tota l’illa, esdevindrà una gentil donzella dotada de totes les gràcies. I si assoleix l’inici del cel, esdevindrà immortal. Ara bé, no li serà fàcil, pels remolins que empenyen contra els esculls, serpents que s’empassen vaixells sencers, un pop gegant de més de cent potes i un vent huracanat.

A l’Illa de la Pedra Imant, els vaixells no s’hi poden atansar, ni que siguin de fusta, perquè es desclaven, ja que totes les pedres són imants. Per això, els seus habitants no poden emprar cap estri de metall.

Hi ha una illa on tota la gent és gegant. Un vaixell hi va atracar, però en veure el personal, van fugir a tota vela, deixant un pobre tripulant en terra. Per fortuna, es va embarcar amb una sabata de gegant i va arribar a Barcelona abans que els altres.

I, és clar, hi ha una altra illa on la gent és tan remenuda que, una vegada que hi va amarrar un vaixell, a un mariner li va caure la pipa a terra i s’hi van entaforar una colla de famílies sense que ell se n’adonés. Quan, a alta mar, ho veié, va procurar alimentar-los, però es veu que aquella gent menjava molt diferent i es van anar morint. ¿Influència dels “Viatges de Gulliver” o Jonathan Swift es va inspirar en el relat oral?

Geografia fabulosa

A “Geografia fabulosa”, una altra obra d’Amades, hi troben una colla d’indrets inversemblants, bona part influïts per obres literàries, i com que aquí som més de la tradició oral, no hi entrarem gaire a fons, però n’esmentarem alguns.

Els antípodes habitaven algun lloc imprecís de l’Àfrica. Tenien les cames al cap, vuit dits a cada peu i havien de caminar cap per avall.

En terres nòrdiques, els aparietencs eren transparents i es reproduïen per la suor, que en contacte amb l’aire es gelava, i d’aquest gel en sorgia l’embrió generador. La suor i el gel, la calor i el fred com a generadors de vida, recordant el mite Ymir, el gegant escandinau de la Creació, de les aixelles del qual —suor— sorgiren l’home i la dona.

Els cenobolans tenien una cara que s’assemblava a la dels gossos, però devien ser força més petits, ja que cavalcaven damunt de glans i volaven perquè tenien ales. La clofolla de la gla també els servia de casa.

Amazones en un relleu grec (s. IV aC)
En terres turques, a la Capadòcia, hi havia una república exclusivament poblada per dones, el país de les Amazones. Només hi deixaven entrar els homes un cop l’any, per assegurar la reproducció, però per aparellar-se, a les amazones se’ls exigia haver mort, pel cap baix, tres enemics. Molt destres amb els cavalls i les armes, especialment amb l’arc, quan en la conquesta d’Amèrica els colonitzadors van trobar pobles amb dones guerreres, van identificar-les amb l’antic mite europeu.

Al nord d’Occitània es creia que hi havia la terra de la Cucanya, on els arbres donen tota mena de menjars, gustosos, cuits i ben guisats. Per això, la gent hi porta una vida plàcida, perquè en tenen prou amb sortir i agafar tot allò que els agrada per atipar-se.

Més coneguda és la terra de Xauxa, perquè encara és millor que la de Cucanya. A Xauxa, no cal ni enfilar-se als arbres per agafar el menjar fet, perquè cau sol. A més, aquests fruiters singulars també produeixen vestits i mobles. Pels seus rius hi llisquen les begudes més exquisides. No s’hi coneix el diner i hi ha un sol delicte: treballar, la vagància és obligada sota pena de presó.

Sempre hi fa bon temps, tots els espectacles són de franc i els infants es crien sols, sense dides ni mainaderes. Tampoc s’hi coneix la malaltia i quan la gent es mor, se’n va de cop a l’altre barri, fent inútils els metges i els remeis.

Com que no hi ha propietat privada, no hi fan negoci ni advocats ni jutges ni notaris; els mestres hi sobren perquè la canalla ja neix ensenyada.


És normal que tothom hi volgués anar a viure i es veu que hi havia una manera. Un dijous de cada set anys sortia del port de Barcelona un vaixell que hi duia de franc. Llàstima que mai no s’anunciava, calia anar al port cada dijous i preguntar als mariners si sabien quin era el vaixell de Xauxa. No se sap de ningú que l’hagués localitzat, però si hi voleu anar, potser que pregunteu.