dimecres, 2 de desembre de 2015

Nonell, el ieti català

ÉSSERS DE LES NEUS EN LES TRADICIONS DEL MÓN

Quan parlem de l’home de les neus, el primer que ens ve al cap és el Ieti. Arreu del món n’hi ha molts d’altres que es consideren equivalents, però que veig més propers al nostre simiot que a personatges vinculats exclusivament amb la neu. Entre aquests, els més remarcables que trobem són:

Ieti
Suposada imatge del Ieti

En la frontera entre la mitologia i la realitat, molts són els testimonis que afirmen haver-lo vist o haver seguit el rastre de les seves petjades a la neu. La hipòtesi més versemblant és que es tracti d’una espècie d’ós emparentat amb l’ós siberià. De fet, alguns dels noms que li donen la gent de l’Himalaia els podem traduir com a Home Ós —també com a Home de Neu i Home Salvatge.

Segon l’investigador japonès Makoto Nebuka, el mot “Ieti” en un dels dialectes de la zona també té el significat d’“ós”, i afirma que aquells pobles consideren aquest animal com a un ésser gairebé sobrenatural, creença vinculada a les antigues religions pre-budistes d’aquelles contrades, quan veneraven un Gegant de Gel descrit com a similar al Ieti i que afavoria la cacera.

Espectre del Big Grey Man

Fear Liath o Big Grey Man

Diuen els escocesos que el Gran Home Gris, molt alt i cobert de pèl curt, deambula entre la boira i la neu del BenMacdhui, el segon cim més alt de les Illes Britàniques, essent una presència inquietant que segueix els qui gosen pujar a la muntanya.


Yuki-Onna
Yuki-Onna

Yuki-Onna (Dona de Neu) és un personatge ben conegut pels japonesos. Extremadament atractiva i de pell blanca, de vegades s’apareix completament nua o amb un quimono blanc als qui estan esgotats per caminar entre una tempesta de neu. Els tranquil·litza i els convida a dormir, sumint-los en el son plàcid i etern de la mort. En altres ocasions, per mitjà d’un petó o de l’aparellament sexual deixa congelats els homes que troba o, senzillament, els converteix en estàtues de gel amb el seu alè. Fins i tot, en alguna llegenda perdona la vida a qui l’ha vist, en un inusual acte de clemència.

Ymir

L’escandinau Ymir o Aurgelmir neix de la trobada entre el gel i el foc. Niflheim era la terra del nord coberta de gel, i al sud hi havia Muspelheim, el país del foc ardent. Enmig d'aquests dos mons s'obria el gran abisme, on queia l'aigua del gel que es fonia de Niflheim. Allà s'hi va anar gestant un gegant de gel, alimentat per una vaca sagrada. Quan l'escalfor del foc ardent de Muspelheim va arribar al gegant Ymir, li va donar la vida.

Ymir
Ymir té un paper fonamental en el mite nòrdic de la Creació del món, amb clars paral·lelismes amb el mite babilònic. D’ell neix una raça de gegants del gel, que posteriorment el maten i de les diverses parts del seu cos en creen el cel i la terra, el mar i les muntanyes, la llum, les estrelles i els núvols. Altres relats afegeixen que de les seves aixelles en sorgiren els primers home i dona, essent l’origen de la raça humana.

Ymir, a més, és l'avi d'Odin, que després serà el principal déu dels víkings.


El gos de Baffin

Relata J. G. Frazer que els esquimals de Baffin —una de les illes àrtiques al nord del Canadà— creuen que a finals de la tardor apareix el fantasma d’un gos gegant i sense pèl perseguint els gossos vius, que només de veure’l moren entre terribles convulsions.

ÉSSERS DE LA NEU EN LA TRADICIÓ CATALANA

Acostumats a les plàcides temperatures de la resta de l’any, per a molta gent l’hivern és una estació incòmoda que ens lliga tant sí com no a la calefacció o la llar de foc i a la roba d’abric. Actualment, aquesta incomoditat és una qüestió de confort, de passar o no passar fred, però els nostres avantpassats al fred hi afegien la gana. Els seus hiverns eren molt més rigorosos que els nostres, especialment durant la Petita Edat del Gel (mitjan segle xiv al xix) i, més remotament, durant les eternes glaciacions.

Probablement, és en aquells temps reculats, quan els europeus habitàvem coves i ens nodríem de la cacera i la recol·lecció d’aliments silvestres —en ple paleolític— quan tenen el seu origen els relats dels éssers mitològics relacionats amb la neu, dels quals Joan Amades en troba els darrers vestigis en la cultura oral del Ripollès i Berguedà durant la dècada de 1920.


Per l’escassedat dels testimonis que trobà, Amades no hi donà d’entrada gaire importància i ni tan sols els publicà en la seva Rondallística. Fou al cap de 30 anys, al 1953, quan després de l’ascensió a l’Everest d’Edmund Hillary relatant la creença en el Ieti dels xerpes que l’acompanyaren, que s’adonà de la possible connexió d’aquelles rondalles pirinenques amb éssers mitològics de la neu. Així ho explicà ell mateix en una conferència feta a Salamanca el 1956, titulada “El hombre de las nieves pirenaico”, publicada dos anys més tard a la “Revista de Dialectología y Tradiciones Populares”.

En la llista d’éssers de la neu, Amades esmenta el Gegant de la Neu, el gos Nonell, Puigmal, Anet, els simiots i Andreu, Pare de la Neu. Ens centrarem en els dos primers, atès que la resta, si bé tenen algun vincle amb la neu, considero que el seu significat va per altres bandes.

El Gegant de la Neu

Temps era temps, en una masia de muntanya hi vivia un matrimoni ja gran que, contràriament al seu desig, no havien pogut tenir fills. Va fer un hivern molt fred en què, després d’una nevada de set dies seguits, la neu s’apilava i la teulada de la casa corria perill d’enfonsar-se sota el seu pes. L’home s’hi enfilà, va tirar la neu avall i davant la porta n’hi va quedar un munt ben alt. La dona en va fer un ninot, el va vestir amb robes de nena i, tal i com hagués fet amb una filla, la va asseure al banc escó, davant de la llar de foc.

L’escalfor, en comptes de fondre-la, li va donar vida. La nena de neu tractava el matrimoni com si fossin els seus pares i ajudava la dona en totes les feines de la casa tant com podia, però quan es va fondre la neu a les muntanyes, també es va fondre ella.

Els vells van esperar amb ànsia la tornada de l’hivern següent i amb la primera gran nevada feren el ninot, però aquesta vegada el vestiren amb robes de noi, que fou de gran ajuda per a l’home, però com la seva germana, en fondre’s la neu de les muntanyes, també es fongué ell.

Així van passar uns quants hiverns, però el matrimoni cada vegada era més vell i l’ajut d’aquells fills efímers es feia més i més imprescindible. Se’ls va acudir que l’hivern següent farien un ninot molt més gran que pogués fer la feina de tot l’any en poques setmanes. No es van quedar pas curts, el ninot era un gegant de neu que així que rebé l’escalfor de la vida es va treure la roba perquè l’encotillava, va devorar les provisions del rebost per a tot l’hivern, no trobava per a la seva mida ni cadira on seure ni jaç on dormir, topava amb el cap per tot arreu i, fastiguejat i emprenyat, va sortir per la porta com va poder, va marxar muntanya amunt dient pestes i allà dalt es va quedar fins que es va fondre amb les darreres neus, però cada any reneix amb la primera nevada i deambula per cims i carenes. Tot i la seva alçada de gegant, costa molt de veure perquè és tot fet de neu i la seva blancor es confon amb la que l’envolta.

El Gos Nonell

El Gos Nonell (il·lustrat per Anna Ribot-Urbita, al Calendari 2017 de mitologia catalana)

Aquesta rondalla la recollí Amades d’un testimoni de la Pobla de Lillet, l’únic que recordava el relat sencer:

En aquells temps de l’antigor portava un hostal un galant minyó anomenat Nonell, amb barba espessa i cabellera daurada, de veu dolça i bon tracte, que enamorava les mosses només de veure’l. Seductor empedreït, va sortir una temporada amb una noia que n'estava bojament enamorada i amb qui es va comprometre a casar-s’hi, però després la va deixar i la pobra es va morir del disgust.

Nonell, despreocupat, ja festejava amb una altra, a qui també va deixar al cap d’un temps, amb el mateix funest resultat, però només l’importava passar-s’ho bé i va anar enllaçant un festeig rere l’altre fins a set vegades, tots amb el mateix final.

Un vespre d’hivern va fer una gran nevada que va obligar dos viatgers, pare i filla, amb els seus cavalls, a fer nit a l’hostal d’en Nonell. La nevada fou tan grossa que s’hi hagueren de quedar quinze dies, durant els quals la bellesa encisadora de la filla va captivar tant en Nonell que cada dia que passava se’n sentia més enamorat, més encara quan ella el tractava amb un cert desdeny, indiferent als encants de l’hostaler.

El dia de la partida, en Nonell li demanà per casar-s’hi i li respongué que hi estava disposada si abans s’ho guanyava. Li calia emprendre de seguida el viatge amb el cavall, però si ell es veia amb cor de seguir-la a peu fins casa seva, en arribar-hi es casarien.

Pare i filla cavalcaven lleugers damunt el tou de neu i en Nonell corria al darrere. Cada vegada els cavalls eren més veloços i el jove s’havia d’esforçar més per no perdre’ls de vista. De tant en tant, ella es girava, més formosa, més radiant i més somrient que mai en veure’l sense alè, fins que entre grans riallades li cantà:

En vas matar una, en vas matar dues,
en vas matar tres, en vas matar quatre,
en vas matar cinc, en vas matar sis,
en vas matar set;
la vuitena no la mataràs
i per ella moriràs.

Desesperat, en Nonell exclamà:

-Maleit siga! Tant de bo em tornés gos per poder córrer més!

I així fou, a l’instant va esdevenir un gran gossot de pelatge blanc i tan llarg que l’arrossegava per la neu deixant el rastre arreu on passava. I encara ara corre, i correrà mentre hi hagi món, darrere d’aquella dona inassolible, miratge sorgit per castigar el seu orgull i crueltat. Com el Gegant de la Neu, en Nonell apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

Del pòster "Éssers mitològics dels Països Catalans", il·lustrat per Jordi Coll

En Nonell de la Neu

Amades afegeix que dos testimonis més li van parlar d’en Nonell de la Neu, ignorant la rondalla, però afirmant que vivia entre les neus, tenia forma humana, anava despullat i era molt pelut. Per tant, en Nonell de la Neu vindria a ser un entremig entre el Gos Nonell i el Gegant de la Neu, i tanta coincidència ens fa pensar en un mateix personatge, a l’entorn del qual es van crear diverses rondalles per explicar-ne l’origen.

Trobem alguns punts de contacte entre en Nonell i els altres éssers de la neu de cultures llunyanes:

-el gegant de Baffin és un gos que no para de córrer, com Nonell després del malefici

-en les llegendes de la Dona de Neu nipona, com en la del jove hostaler Nonell, la seducció i la mort van estretament lligades

-el Ieti és la continuació de la creença en l’antiga divinitat del Gegant de Gel, i se l’associa amb un ós, com en diverses comarques pirinenques associen l’ós amb l’hivern i celebren la seva fi amb la cacera de l’ós

-de tots aquests éssers, el relat més marcadament mitològic és el d’Ymir, nascut de la trobada entre el gel i el foc. El nostre Gegant de la Neu, encara que d’una manera molt més casolana, també agafa la vida per la trobada de l’escalfor de la llar de foc amb la neu amb què ha estat format per les mans amoroses de la vella mestressa.

Nonell no és només el protagonista d’una simple rondalla, sota d’ell s’hi amaga el vestigi de l’antiga divinitat catalana de la neu, que devia estar ben arrelada en les nostres comarques més fredes, de manera similar a tants territoris de la resta del món on la neu hi abunda i la seva presència s’associa a un personatge mitològic.

Paisatge de Baffin


diumenge, 18 d’octubre de 2015

Els déus catalans a la sala de parts

El Calendari 2016 de mitologia catalana ja és a la sala de parts (Gràfiques Alzamora). A partir del 26 d'octubre iniciem la distribució i venda.


dimarts, 14 d’abril de 2015

La Molsosa i les Deesses Mare

Un dels personatges més misteriosos de la mitologia catalana és la Molsosa, descrita pels carboners de la Cerdanya com una mena de bèstia de quatre potes, amb el cos cobert de molsa o d’un pelatge herbós.

Conta Joan Amades a Folklore de Catalunya que aquests carboners, quan començaven la campanya, abans que res feien la barraca i, un cop acabada, duien a terme un antic ritual per protegir-la. Primer, de lluny, hi tiraven pedres amb un mandró o fona; després, per guardar-la del vent, en tiraven enlaire, set a cadascun dels quatre punts cardinals; i, en acabat, per guardar-la del foc, hi voltaven saltant i ballant amb un buscall encès a la mà. Dies més tard, un cop encesa la carbonera:

Ball dels carboners cerdans (Joan Amades)

Saltaven de manera força desordenada al so ronc i monòton d’un corn marí i d’un timbal metàl·lic format per la paella de fregir, que hom copejava a ritme amb la pena de la destral. Duien buscalls a la mà, que sotragaven, i es copejaven uns als altres en passar-se per la vora. […] Els vells deien que ballant espantaven la Molsosa, que no es gosava acostar per desbaratar-los la pira fumejant, car la vista del foc la desesperava, i mirava d’esbarriar-lo perquè no arribés a encendre el bosc; per això calia esquivar-la en començar a cremar, que era el moment més perillós de la seva acció.

I si foc i pedres servien per mantenir lluny la Molsosa i estalviar-se els seus atacs, tenir-la ben a prop amb una bona relació aportava un gran benefici. De fet, alguns bosquerols poc primmirats s’havien avingut a aparellar-s’hi i en poc temps es feien rics. Podem suposar que això passava perquè, com les dones d’aigua, la Molsosa devia conèixer tots els secrets de la natura, quina i on trobar la millor fusta per treballar o llenya per carbonar, l’efecte de les llunes, si havia de venir mal temps que pogués perjudicar les feines i qui sap quantes coses més.

Molsosa (Jordi Coll)
La Molsosa tenia un gran desig maternal, d’aquí la seva fal·lera pels carboners. Els seus fills, sempre nois, eren bonics com un sol i a tots els posava el seu mateix nom, Molsosa, perquè tothom sabés que per lletja que fos també trobava homes amb qui allitar-se i això animés a fer-ho a altres mascles. Tal era el seu afany matern, que també acceptava fills adoptats i, fins i tot, raptava tanta canalla com podia, la que es perdia pel bosc i la que tan sols hi passava.

Amades conclou que la Molsosa és un vestigi dels nostres antics genis dels boscos, emparentada amb l’Home d’Escorça i l’Home de Molsa, en Jan Pelut i en Jan de l’Onso Pelut, el Carmançó o el Simiot, però si en l’aspecte i en l’hàbitat hi té semblances, de tots aquests només ella pertany al gènere femení i crida l’atenció el seu fort component maternal.

Si ens aturem en alguns detalls, tenim motius per pensar que els orígens de la Molsosa s’acosten més a les Deesses Mare que a tots aquests homenots sorgits de les entranyes del bosc. Trobar aquestes similituds ens obliga, abans, a fer un llarg viatge per antigues cultures, moltes de les quals han deixat empremta als Països Catalans. Si el lector vol fer drecera i no entretenir-s’hi, li suggereixo que salti directament a “La Molsosa i les Deesses Mare”.


Deesses fèrtils i déus fecundants

 El cicle agrari de l’any, del temps del fred i de la calor, al qual estan subjectes les societats pageses, va ser representat en l’antiguitat per divinitats d’una importància proporcional a la necessitat de què ens fossin favorables.

Cernunnos, déu celta. Caldera de Gundestrup (datat entre 200 aC i 300 dC)

Tot sorgeix d’una energia creativa amb dos pols oposats —positiu i negatiu—, el ying i el yang dels taoistes o el masculí i el femení de les antigues creences agràries, amb una deessa personificant la fertilitat de la Mare Terra i un déu cornut amb gran poder fecundant —el Pan grec, el Luperc o Faune romà i molts altres.

Si d’aquest déu cornut ens n’han quedat alguns rastres en la mitologia catalana, com el bocarrot o es bogiot mallorquí, més difícil és trobar-los de la deessa de la Mare Terra, si més no amb la claredat que ens han arribat divinitats d’altres antigues cultures de l’àmbit mediterrani o europeu.

Tanit a Cartago i Eivissa

Dama d'Eivissa - Tanit,
necròpoli del Puig des Molins
(
segle III aC)
Dins dels Països Catalans és ben notori el culte que es retia a l’illa d’Eivissa a Tanit, l’indret on s’hi han trobat més estatuetes. Tanit, per als fenicis colonitzadors de l’illa, era mestressa del cel i senyora de la fertilitat, i rebia el sobrenom de Dida. El culte s’hi allargà, pel cap baix, durant més de 800 anys, fins a la penetració del cristianisme a partir del segle II.

A Tanit se la vincula a una divinitat més antiga de les que ara són terres de Síria, concretament a Anat, deessa de la fertilitat a la molt important i antiquíssima ciutat portuària d’Ugarit, ja poblada fa uns 8.000 anys i que fou completament i definitivament destruïda cap al 1.185 a.n.e.

De fet, d’antigues deesses vinculades a la fertilitat i als cicles agraris en trobaríem a tots els continents i la llista seria tan llarga que renunciem a fer-ho i ens quedarem només amb les més importants i properes. Tanmateix, les versions d’un mateix personatge, ja en les escriptures antigues, poden ser tant diverses que ser exhaustius ens duria a un galimaties enorme i n’hem fet la tria que hem considerat més adient.

Isis a Egipte

El rei Osiris governava l’Antic Egipte amb pau i saviesa fins que emprengué un viatge, deixant el poder a mans de la seva esposa i germana, Isis. Set, un altre germà, enutjat perquè considerava que mentrestant era ell qui havia de governar, conspirà contra Osiris i a la tornada l’assassinà, llençant el seu cos al Nil dins d’un cofre tancat. Isis no defallí fins a recuperar el cos de l’espòs, però Set robà el cadàver i el trossejà en catorze bocins que escampà per tot Egipte. De nou, Isis recorregué tot l’imperi fins a reunir els bocins i recompondre el cos del seu estimat.

Dona de gran bondat i saviesa, esposa fidel i mare protectora, el culte a Isis s’estengué per tots els pobles mediterranis, que la consideraren amb poder sobre la terra i els seus cicles, sobre el mar i l’infern, definint-la com a “Reina del Cel” o “Mare de Déu”. En terres dels ibers, se sap que tingué devots a Tarraco, Saguntum i Valentia, i que s’hi mantingué la devoció, pel cap baix, fins al segle III.

Nammu (ca.3000 a.n.e.) / Isis (entre 664-332 a.n.e.) / Mare de Déu de la Llet (Bartolomé Bermejo, 1440–1498)

La seva influència fou tan forta a tot l’Imperi romà, que quan s’imposà el cristianisme, inicialment amb un únic déu masculí, l'Església hagué de posar remei a la necessitat popular d’una divinitat femenina enaltint a Maria, mare de Jesús, a partir del concili d'Efes, celebrat l'any 431. De fet, la iconografia més universal de Maria amb Jesús és una continuació de les representacions  d’Isis amb el seu fill Horus.

Demèter i Persèfone a Grècia

Alguns escriptors de l’antiguitat clàssica veien molt semblants la Isis egípcia i la Demèter grega. Deessa de la fertilitat, del seu aparellament amb Zeus nasqué la filla Coré, que més gran fou raptada per Hades, germà de Zeus i déu del món subterrani, de l’infern i dels morts. Demèter cercà desesperadament la seva filla durant nou dies, fins que Helios —el déu Sol—, que ho veu tot, li explicà el rapte i que Coré ja no era donzella sinó l’esposa d’Hades, amb el nou nom de Persèfone.

Retorn de Persèfone (1891) Frederic Leighton
Entristida, Demèter va aturar el creixement de les plantes i aviat el món va esdevenir un desert. Això preocupà Zeus, que exigí a Hades l’alliberament de la filla, però ja no era possible perquè Persèfone havia tastat l’aliment dels morts, només sis grans d’una fatídica magrana. Després d’un estira-i-arronsa van acordar que Persèfone passaria sis mesos de l’any al món dels vius i sis al món dels morts, un mes per cada gra menjat.

Quan Persèfone és amb Hades —tardor i hivern— les fulles cauen i s’atura el creixement dels vegetals, per la tristor de Demèter; quan —primavera i estiu— la filla torna al seu costat i amb ella l’alegria de la mare, les flors floreixen i la terra esdevé fèrtil.

Com de costum, els romans van calcar aquest relat mitològic grec: Persèfone va esdevenir Prosèrpina, Demèter fou Ceres i Hades fou Plutó. Que en aquestes coses els romans copiaven els grecs ho sap tothom, el que ja no és tan conegut és que copiaven tots: grecs, egipcis, fenicis, hebreus. I a qui copiaven? A la primera civilització del planeta, als qui van inventar l’escriptura: als sumeris.

Inanna i Ereshkigal a Sumèria


Inanna (c. 2000 a.n.e.)
Ereshkigal és filla del cap dels déus sumeris Anu. Raptada pel drac del món subterrani Kur, el seu germà bessó Enki navega per rius subterranis per venjar-la i venç Kur, però Ereshkigal no pot retornar al món dels vius, perquè del món dels morts ningú no en pot tornar.

Esdevé la reina de l’inframón, del país dels morts Irkalla. Tot i així, va poder casar-se amb el mortal Gugalama i, en morir aquest, Inanna —coneguda també com Astarté o Ishtar —, germana d’Ereshkigal, la visita amb el pretext d’expressar-li el seu condol, però secretament vol fer-se amb el poder del món subterrani. Malfiant-se, la fa passar per les set portes d’entrada al País del No Retorn, a cada porta hi ha de deixar una peça de roba o ornament i passada la setena, Inanna resta completament nua i sense poders i és atacada amb malalties a cada part del seu cos, perdent la vida. El seu cadàver és penjat d’un ganxo.


Inanna i Dumuzi

A causa de l’absència d’Inanna, al món dels vius no es genera nova vida, les plantes no creixen i ni animals ni persones senten el desig sexual. Això preocupa els déus, però ni l’avi d’Inanna ni el seu pare volen intervenir-hi, creient que ha rebut un merescut càstig per la seva desmesurada ambició. De nou Enki, un déu savi i compassiu, vol posar-hi remei i la ressuscita. Inanna torna, però amb el compromís de trobar algú que ocupi el seu lloc a l’inframón, una norma sagrada.

Quan retroba el seu espòs, el déu del gra Dumuzi, el veu assegut en el seu tron, vestit amb robes esplèndides i sense cap mena de senyal de tristesa per la mort d’ella i, enrabiada, l’envia a l’infern a ocupar el seu lloc. Al cap d’un temps, penedida, arriba a un acord amb la germana de Dumuzi perquè ocupi el lloc del seu germà durant la meitat de l’any. Durant el mig any que Dumuzi viu al costat de la seva dona Inanna, el desig sexual és ben despert, tot es reprodueix i les plantes creixen, ben al contrari del mig any que Inanna s’ha de separar de Dumuzi perquè aquest ha de romandre a l’infern.

Kali a l’Índia


Kali
Una de les principals divinitats de l’hinduisme és Kali, mot que prové dels sànscrit Kala (mort, temps, negre). Kali és la mestressa del temps i, per tant, de l’inevitable destí i de la mort, indispensable per a l’inici d’un nou cicle, per a la regeneració del món. Se la representa nua de cintura en amunt, amb els cabells llargs i escabellats i un gran collaret, ornament macabre format per caps de morts en comptes de perles. Tot i així, els seus nombrosos devots la veneren com la Deessa Mare i el seu culte és ben viu a l’Índia, especialment a Bengala.

De Kali també podem trobar punts en comú en la cèltica Negra Annis o Negra Agnès, vella bruixa de pell blavosa —com Kali— que s’hostatja en una cova al peu d’un roure i que, com la nostra Pesanta, té urpes de ferro i se la representa en ocasions com un gat. La Negra Agnès també ens remet a l’Ojàncana de Cantàbria: totes dues surten de nit pels camins a la recerca d’infants perduts per devorar-los. La Lilit hebrea, en canvi, també deambula de nit per camins i carrers i s’esmuny als dormitoris, on roba la llavor d’homes per poder tenir molts fills i contrarestar la mortaldat dels arcàngels que, per una maledicció de Yavé, li maten cent fills seus cada dia.

Cailleach i Brigit als pobles celtes

Cailleach (Karolina Szymkiewicz)

En la mitologia celta també hi trobem l’empremta dels sumeris en el personatge de Cailleach (es pronuncia Callaj), que en gaèlic escocès significant vella i en gaèlic irlandès vella, bruixa; fàcilment vinculable a Kali.

A Cailleach se la descrivia com una vella fetillera de pell blavosa, protectora tant de les feres boscanes com del bestiar domèstic durant la tardor i l’hivern. Ella governava aquests mesos que el creixement dels vegetals queda aturat.

La seva oposada, Brigit, jove deessa del foc i de la música, protectora de les dones embarassades, gran coneixedora de les plantes medicinals, promotora de la saviesa, la perfecció, la intel·ligència i la creativitat, comptava amb una devoció tan arrelada entre els irlandesos, que els predicadors cristians, no podent-la eradicar, la convertiren en santa Brígida d’Irlanda.

Brigit

Segons una de les llegendes, Cailleach empresona Brigit cada any durant la festa celta de Samhain, el 31 d’octubre, dita també Diada de Tots Sants, per mantenir-se com a Reina de l’Hivern fins a Imbolc, la festa de benvinguda a la primavera, en què Angus McOg, fill de Cailleach i déu de l’amor eternament jove, allibera Brigit perquè regni durant els mesos càlids, en els quals es concentra la productivitat de la terra.

Diu una altra llegenda que Cailleach passeja pels boscos cercant l’amor dels homes, perquè l’acte sexual la torna jove i bonica. Quan enviuda, cerca de seguida un nou marit i els seus fills es compten per dotzenes. En el fons, Cailleach i Brigit són dues cares d’un mateix personatge que simbolitza el pas del temps i de les estacions, el cicle agrari i la fertilitat de la terra, la vida i la mort.

Entre els celtes de la Península ibèrica, Cailleach devia tenir un gran seguiment, ja que és ben probable que la nació gallega degui a ella el seu nom. A l’actual Galícia els romans l’anomenaren Callaecia i callaeci als seus habitants, adaptant al llatí el mot kallaikoi, que era com els deien ja anteriorment els comerciants grecs, amb el probable significat de “seguidors de Cailleach”.

Mari a Euskalherria

Mari (Elena Dudina)

Segons J. M. de Barandiarán, d’entre els nombrosos personatges de la mitologia basca, destaca el de Mari, considerada com la cap de totes les divinitats del món. De les moltes formes que pot prendre, la que més es repeteix la relaciona amb el foc quan es mou per la terra o l’aire, però resideix habitualment a les regions del món subterrani, que comuniquen amb l’exterior per algunes coves i avencs.

Cova de Mari a Amboto
Com la nostra Molsosa o com la Negra Agnès celta o l’Ojàncana càntabra, a Mari també se li atribueixen segrestos d’infants, però en el seu cas les víctimes són sempre nenes o noies, que poden reaparèixer al cap d’anys.

Un dels rituals més comuns del seu culte és llançar pedres a coves, dòlmens o determinades basses d’aigua, dient: “au iretzat eta ni Jainkoarentzat” (això per a tu i jo per a Déu).

Mari condemna la mentida, el robatori, l’orgull, l’arrogància, l’incompliment de la paraula donada, la falta de respecte als altres i la manca de solidaritat. Els qui ho practiquen són castigats amb la mateixa moneda.


Iunstir a Ibèria

Els ibers —establerts des d’antic en el futur territori valencià i català— veneraren Iunstir, de qui en coneixem l’existència per nombroses inscripcions en alfabet iber, del qual en sabem el valor fonètic però no el significat dels seus mots. Gràcies a la perseverança d’alguns investigadors, s’han fet traduccions d’alguns textos, que no podem considerar definitives, però, si més no, ens acosten al seu significat. Per elles es dedueix que Iunstir fou la gran Deessa Mare a qui els ibers adreçaven les seves súpliques per tal que els afavorís amb una nombrosa fillada, l’aigua de la pluja i el bon temps, la fertilitat dels ramats, l’abundor dels esplets del blat, l’exhuberància dels horts, i els mantingués en el recte camí de la vida procurant-los tranquil·litat, fortalesa, prudència, amistat o la virtut de la veritat.

IUNSTIR
(plom del Solaig, Betxí, s. II a.n.e.)
Més enllà dels textos, no es conserva cap imatge o escultura que puguem afirmar amb certesa que representa Iunstir. El seu nom ens pot remetre a la babilònica Ishtar, i en l’aspecte moralitzant a la Mari dels bascos, la llengua dels quals està directament emparentada amb la dels ibers.

La Molsosa i les Deesses Mare

L’any 313 l’emperador Constantí va declarar legal la religió cristiana a tot l’Imperi Romà, el 392 l’emperador Teodosi prohibí tots els cultes pagans, declarant il·legal el paganisme i condemnant a mort a qui visités els temples, adorés els ídols o fes sacrificis, i el 428 Honori feu destruir tots els altars pagans. A casa nostra, el cristianisme penetrà més fàcilment a les ciutats, on la societat estava més romanitzada, però trigà molts segles a prosperar a les zones rurals, que eren la gran majoria del país i mantenien les arrels iberes i les creences paganes.

Aquestes creences, perseguides pel poder en una societat analfabeta, s’anaren desdibuixant i esdevingueren supersticions o rondalles que perduraren en la memòria oral tergiversades pel discurs de la nova jerarquia religiosa i contaminades de falses acusacions.

1.700 anys no passen debades. Per això, calen moltes precaucions a l’hora d’interpretar aquests personatges de la mitologia popular, dels quals els nostres folkloristes van recollir, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, els darrers vestigis rescatats de la memòria oral.
Molsosa (Jordi Rangil)
Hi ha alguns elements de la Molsosa, que els trobem en les Deesses Mare:

pedres: els carboners de la Cerdanya en tiren per protegir la barraca, els bascos les tiren a les coves que són suposades portes d’entrada al món subterrani de Mari, en senyal d’adoració, remetent-nos a l’antiquíssim costum de dipositar pedres a les tombes, vigent durant l’Imperi Romà i que encara es practica entre els jueus.

foc: per la capacitat de destrucció del bosc provoca un gran temor en la Molsosa. A Mari, en canvi, se la imagina creuant el cel envoltada de flames, a l’índia Kali també se la representa sovint amb flames i a l’irlandesa Brigit se l’associa amb el foc.

feram de bosc: protegida per la Molsosa, com també ho fa Cailleach durant l’hivern.

rapte d’infants: en el cas de la Molsosa, empesa pel fort desig maternal; Mari també en rapta. L’ojàncana càntabra i la Negra Agnès celta, els rapten i els devoren, qui sap si com a reminiscència de primitius sacrificis humans o com a simbolisme de la gran mortalitat infantil de totes les èpoques i fins al segle XX.

casament amb mortals: la Cailleach celta i la nostra Molsosa cerquen bosquerols, la primera perquè el sexe la rejoveneix i la segona per tenir fills, presumir-ne i, així, engrescar més bosquerols a aparellar-s’hi.

protecció maternal: qualitat exercida sense límits per la Molsosa. A la fenícia Tanit també se l’anomenava Dida; a l’egípcia Isis se la representa sovint donant el pit al seu fill Horus, exactament igual que a la posterior Maria, la cristiana mare de Jesús, en les nombroses pintures i imatges de la Mare de Déu de la Llet. A l’irlandesa Brigit se la considera protectora de l’embaràs.
Ojàncana, de Cantàbria (Cotera)

cicles agraris contraposats: quan la grega Persèfone és amb la seva mare Demèter, la natura es desperta i creix; el mateix passa quan la sumèria Inanna és amb el seu marit Dumuzi. La celta Cailleach empresona Brigit durant els mesos freds i quan aquesta és alliberada esclata la primavera. Qui sap si aquesta contraposició Cailleach (temps fred, vella, lletja) – Brigit (temps càlid, jove, bonica) la podríem trobar entre la Molsosa i les dones d’aigua. La primera és vella i lletja, les segones, eternament joves i encisadores; les dues tenen en comú que es poden casar amb mortals, tenir-hi fills i portar la riquesa, l’una al bosquerol i l’altra a l’hereu, gràcies als seus grans coneixements de la natura.


Deesses primigènies

Al panteó de les antigues civilitzacions, hi trobem amb freqüència una primera divinitat femenina, que és l’origen de totes les altres. En la sumèria, Nammu fou el mar primitiu de qui va néixer An (el Cel) i Enki (la Terra). Tot i la cabdal importància d’aquesta deessa en la genealogia dels déus sumeris, se’n troben poques referències escrites, Enki pren bona part de les seves atribucions i Nammu resta com un difús record d’èpoques anteriors.


Per als babilònics, Tiamat, amb molts punts de coincidència amb Nammu, és el principi de tot, com també ho és Danu per als celtes. En la mitologia grega, Gaia és la primera deessa, sorgida del Caos, personificació de la fertilitat i de la qual descendeixen la resta de déus, una nombrosa fillada. Totes elles les podem considerar com el record de la més antiga Deessa Mare que, per tant, és la seva antecessora.

La mare de totes les Deesses Mare

Molt abans que els sumeris descobrissin l’escriptura, els humans ja teníem altres formes d’expressió artística, com la pintura o l’escultura. En plena època glacial, en un dilatat període de 30.000 anys i en llocs ben distants del continent europeu, els nostres avantpassats esculpien i adoraven les anomenades genèricament Venus paleolítiques, dones de corbes rotundes, pits enormes, ventres inflats i culs esfèrics, representacions de mares idealitzades, fèrtils i sobrades de llet, capaces d’engendrar i alimentar famílies nombroses en un temps en què l’escassetat de població i l’elevada mortalitat infantil posava en dubte la continuïtat de l’espècie humana.



Venus de Gavà
La més antiga, la Venus de Hohle Fels, descoberta el 2008 a Alemanya, vas ser esculpida en un ullal de mamut fa més de 35.000 anys. La nostra Venus de Gavà, trobada a les mines prehistòriques d’aquesta localitat, seria de les més modernes, de fa uns 6.000 anys, i el ventre prominent sobre el qual reposen les seves mans ens remet també a la fertilitat.

En conclusió, no hi ha cap divinitat que hagi perdurat tant en el temps com les Deesses Mare paleolítiques i, de fet, un cop deixada enrere la prehistòria, les hem seguit adorant, sigui amb el nom d’Inanna, Ishtar, Astarté, Tanit, Demèter, Ceres, Kali, Mari, Cailleach, Brigit, Maria o Iunstir. Sotmesa a segles de difamació, la nostra Molsosa és com una ombra on s’hi endevinen traces de totes elles. 

dilluns, 9 de març de 2015

La llegenda del gegantàs Puigmal

Les abelles o les formigues són un exemple d’espècies organitzades en estructures socials complexes, però en l’àmbit dels vertebrats els únics que també ho fem som els humans. ¿Què va fer que un bon dia deixéssim enrere la nostra condició salvatge i fóssim capaços de conrear la terra, crear l’escriptura o bastir ciutats?

Els qui ens hem criat en la tradició cristiana coneixem la història d’Adam i Eva, habitants del Paradís on res no els destorbava d’una existència plàcida i sense maldecaps i amb una única limitació: no menjar cap poma de l’Arbre del Bé i del Mal. La transgressió d’aquesta prohibició per part d’Eva, incitada pel diable sota aparença de serp, marca la fi de la felicitat i l’inici de la desventura. Des de l’antigor, el significat més universal de la Serp ha estat el de la Saviesa i les conseqüències de l’entesa entre la primera dona i la serp ens farien concloure que el Coneixement és la font de tots els problemes que patim els humans.

Thot
Ben al contrari, en altres mitologies el Coneixement és la base del progrés de la humanitat i arreu trobem divinitats que ens van transmetre la saviesa. En la primera civilització, Enki va ensenyar als sumeris els secrets de l’agricultura, l'escriptura, l’arquitectura i la geometria o la legislació; Thot difongué l’escriptura entre els egipcis i va inventar el calendari de 365 dies; Prometeu robà el foc a Zeus per oferir-lo als grecs i Atenea els ensenyà l’art de navegar i de teixir.

El nostre Puigmal, gegantàs convertit en cim del Pirineu, pertany a aquesta categoria de déus transmissors de la saviesa als humans. Pels pèls ens ha arribat la seva llegenda, gràcies a Joan Amades, que la recollí a la vall de Ribes dels últims vells que la recordaven.

La llegenda d’en Puigmal

Puigmal anava tot cobert d’un vestit de blanques neus, en uns temps remots en els quals a les muntanyes, territori exclusiu dels déus i santuari de bèsties i arbres a recer de la nostra fúria, els humans no hi posàvem els peus.

La gent, dedicada essencialment a la cacera, base de la seva alimentació, campaven per valls i planes, on cada vegada hi havia menys per caçar. A causa d’aquesta escassetat, un caçador que perseguia una daina ignorà els límits i trescà muntanyes amunt darrere la presa, fins que sobtadament topà amb el gegantàs protegint la daina.

Del pòster "Éssers mitològics dels PPCC". Il·lustració de Jordi Coll.

Puigmal li recordà que ell no anava mai a la terra baixa, la terra dels homes, i li demanà perquè profanava els seus dominis. El caçador li respongué que la desesperació de la fam l’havia dut allà. Aleshores, compadint-se’n, Puigmal acaronà la daina i la munyí, recollint la llet amb les seves grans mans i, refregant-la contra el seu vestit de neu, la convertí en un deliciós formatge que lliurà a l’home. Instruint-lo en l’art de formatjar, li recomanà que en endavant s’alimentés de llet i formatge i així no hauria de matar els animals que li oferien generosament aquell líquid preciós.

Puigmal (figura de Jordi Rangil)
Així ho feu. Durant molts anys, llances i sagetes restaren arraconades i les corredisses empaitant preses esdevingueren un record de temps passats. Les bèsties també oblidaren aquelles èpoques de persecucions i, esvanint-se l’antiga por als homes, peixien prop de les seves llars sense recança.

I tot això fou així fins un mal jorn que, eixint de sa casa, el caçador ensopegà amb una colla de cérvols. De sobte, el cap se li omplí d’aquella ancestral fal·lera rapinyaire i, empunyant les armes, es lliurà a la disbauxa de la sang contra aquelles bèsties confiades.

De nou, la por allunyà els animals dels homes i, privat de la llet que durant tants anys havia alimentat tota la família, la caça tornava a ser l’únic recurs per calmar la gana. El cicle es repetia, al caçador li calia anar cada vegada més lluny per trobar preses fins que no li quedà més remei que endinsar-se a la terra alta, la terra dels déus. Puigmal li sortí al pas i aquesta vegada no hi hagué compassió: l’arreplegà amb les seves manasses i l’estampí contra el fons d’un barranc.

La força dels símbols


Molt abans de l’invent de l’escriptura els humans ja empràvem el llenguatge universal dels símbols, un llenguatge que brolla del nostre subconscient i se’ns manifesta en els somnis cada nit. Sovint, les rondalles i llegendes amaguen profunds significats i records remots de fets transcendents en la història de la humanitat.

Si ens quedéssim en la lectura supèrflua de la llegenda no aniríem més enllà d’un conte infantil, però aquesta història ripollesa és l’únic vestigi que ens ha arribat d’un antiquíssim relat carregat de símbols on s’explica el pas de la vida nòmada i caçadora del temps paleolític de les glaciacions a la implantació de la ramaderia en el món més càlid del neolític.

La capa de neu d’en Puigmal


Puigmal al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

El clima de la Terra és una successió de períodes glacials i inter-glacials —com l’actual. La darrera glaciació que va afectar Europa va durar 60.000 anys i va acabar tot just en fa 10.000. Els homes de les cavernes, que havien pintat a Altamira, Las Caums o Rofinhac l’objectiu cobejat de les seves caceres —portentosos bisons, urs, cavalls, cérvols o mamuts— veieren com el desglaç descobria noves extensions de pastures que, en poques centúries, esdevenien boscos espessos. El canvi de paisatge comportà el canvi de la fauna. Algunes espècies emigraren perseguint el fred que s’allunyava nord enllà i altres, com els mamuts, incapaços d’adaptar-se als canvis, s’extingiren. No trigà a sorgir al Pròxim Orient l’agricultura i la ramaderia, la revolució neolítica que forçà les comunitats humanes nòmades a convertir-se en sedentàries.

De caçadors a ramaders


En cada detall, el relat d’en Puigmal amaga la remota memòria de tots aquests canvis. La capa de neu que el cobreix ens remet a les neus perennes de l’Edat del Gel. La cacera és l’únic recurs d’aquell caçador i el nutrient amb proteïnes de l’home paleolític. La necessitat que té d’anar a caçar cada vegada més lluny és la mateixa que tenien aquelles comunitats, forçades a diversificar els seus hàbitats per no extingir la fauna.

Puigmal deslliura l’home de la subjecció absoluta a la cacera, en una al·lusió a l’inici de la ramaderia, que facilitava l’abastiment de carn, però també de llet i derivats. Els animals que perden la por als homes ens remeten a la domesticació d’algunes espècies, com xais, vaques, cavalls o porcs.

De Puigmal a sant Gil

No perdem de vista que la muntanya del Puigmal clou per ponent la vall de Núria, una contrada essencialment ramadera al llarg dels segles. Sant Gil n'és el patró i ho és també dels pastors, i en la seva suposada estada en aquells paratges la vinculació amb ells fou intensa, així com la protecció que exercia en els ramats davant l’amenaça dels llops, talment com Puigmal protegia els herbívors de la dels caçadors.

Una lectura atenta dels Goigs de sant Gil ens descobreix la cristianització de Puigmal en aquest sant. S'hi conta que Gil duia una vida molt austera, nodrint-se d'herbes i de la llet d'una cérvola. Un dia va comparèixer per aquells verals el rei, que anant de cacera perseguí la cérvola. Ella va córrer a cercar la protecció de Gil, amb qui topà el rei, que amb gran sorpresa admirà la seva santa vida i, impressionat, feu fundar un monestir perquè fos dirigit per sant Gil.

Si l'acció civilitzadora de Puigmal és impulsar el pas de l'home caçador a l'home ramader, la de Gil i el rei és crear un monestir, gresol del progrés que vol representar la cultura i la fe cristiana, el pas de l'home pagà a l'home cristià.


El Mal Caçador


La llegenda d'en Puigmal té dues parts ben diferenciades: la primera ens narra la transmissió d’un coneixement diví per al gaudi dels humans; la segona evoca les diverses llegendes que trobem pel país en referència a la figura del Mal Caçador, aquell que no mata per necessitat sinó per vici. En aquesta part del relat Puigmal, a més de defensor de la natura, pren la forma de déu justicier, com la pren sovint Crist quan condemna el Mal Caçador a vagar eternament perseguint preses que mai no ateny.

Puigmal i la vall de Núria
El mite d’en Puigmal és un vestigi dels personatges que ocupaven els altars catalans molt abans de l’arribada del cristianisme. Amagats en rondalles mil·lenàries, s’hi guarden codificades les nostres antigues creences, esperant el dia que les redescobrim.

divendres, 13 de febrer de 2015

Sant Valentí: festa americana o catalana?

Ara farà un any, publicàvem Sant Valentí o sant Jordi o les lupercals?, on explicàvem l’autèntic origen de la festa dels enamorats en les festes romanes. S’ha estès molt la creença que la diada de sant Valentí és una imposició consumista vinguda dels nord-americans, però abans que Colom arribés al Nou Continent, els catalans ja el celebràvem com el dia dels enamorats i en tenim proves. Anem a pams.

DE COM SANT VALENTÍ VA ARRIBAR A CATALUNYA

Sant Benet de Bages
No ens entretindrem ara en la vida d’aquest sant, que ja vam explicar, només recordem que fou decapitat a Roma cap al 270. Amb el pas dels segles, el cos fou repartit a bocins i venerat a diverses esglésies europees. El crani es conserva en una basílica romana, a Dublin en tenen alguna relíquia i a casa nostra també ens en va tocar, mal país per anar a raure els ossos d’un sant. Els historiadors diuen que el noble Sal·la aconseguí la cessió de la Santa Seu d’unes relíquies de Valentí cap al 951, quan fundà el monestir de Sant Benet de Bages. S’hi estigueren fins el 1835, quan amb la desamortització les traslladaren a Navarcles, vila de la que n’era patró des del 1690. Amb la guerra del 1936 foren saquejades, però se’n pogué salvar algun bocinet, que segueix reposant en pau en una urna de plata.

Urna de plata de Navarcles
La tradició popular, però, desmenteix la versió dels historiadors i en dóna una altra de ressonàncies força més bíbliques. Recollida per Joan Amades, diu que pel Bages hi havia una sequera d’aquelles que duren set anys, i un monjo que li faltava un bull, de nom Montpeià, es va entossudir en anar a buscar les relíquies de Valentí a Tolosa de Llenguadoc per fer ploure. Sense demanar permís a ningú, arreplegà les relíquies d’amagat, però totes les campanes de la ciutat es van posar a tocar miraculosament i una gernació de tolosans van sortir a perseguir-lo. Cames ajudeu-me va arribar a la riba de la Garona i allà es va veure perdut perquè davant hi tenia un riu cabalós impossible de travessar i darrere una multitud enfurismada brandant forques i punyals, però emulant el prodigi de Moisès al mar Roig, les aigües de la Garona es van separar, monjo beneit i relíquia beneïda van passar a l’altra banda i els occitans s’ho van deixar córrer.

DE POETES MEDIEVALS VALENCIANS I ANGLESOS

Aquesta proximitat física del bocinet de sant Valentí va afavorir la devoció que vers ell sentien la gent del Bages. Conta Amades que les fadrines i vídues l’anaven a visitar i li pregaven perquè els trobés un bon marit, així com les casades amb problemes de parella per tal de retrobar l’harmonia familiar.

El 14 de febrer també és el dia que s’aparellen els ocells, una creença molt antiga que va unida a la dels poders amorosos del sant. En tenim la primera referència escrita en el poema amorós Leyaltat vol del noble valencià d’origen aragonès Pere Aznar Pardo de la Casta, criat al palau de Pere el Cerimoniós, qui el 1382 el va nomenar Governador i Batlle General del Regne de València.
Escut dels Pardo de la Casta

Seguint la moda d’aquell temps, Pardo empra l’occità i en aquests versos esmenta sant Valentí i l’aparellament dels ocells:

[…] en est gay jorn del proz sant Valenti
[…]Li auzelhet vey que per semblan festa
menon gran joy pels prats e pels boscatges
per fin’amors qui•ls dona gays coratges,
de dos en dos, quez us no se n’arresta.

Si fa no fa, la traducció al català modern seria:

[…] en aquest alegre dia del noble sant Valentí
[…] Veig que els ocellets en aquesta festa
expressen gran joia pels prats i pels boscos
pel lleial amor que els donen els alegres cors,
de dos en dos, sense que cap no se’n desdigui.

És per aquest poema que l’erudit filòleg i medievalista Martí de Riquer apuntava en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española, que l’origen de la festa dels enamorats celebrada el dia de sant Valentí podia tenir un origen català.

En contra d’aquest parer, qui s’emporta aquest mèrit mundial és el poeta anglès Geoffrey Chaucer, que va escriure “The parlement of foules” (El parlament dels ocells) el 1383, en commemoració del primer aniversari del casament entre el rei Ricard II i Anna de Bohèmia, contret el 22 de gener de 1382.

Geoffrey Chaucer
Però si per les contrades mediterrànies imaginar el 14 de febrer com la diada d’aparellament dels ocells i d’un incipient esclat primaveral és ben possible, nord enllà, on l’hivern és força més llarg, ja costa més de creure.

Chaucer, autor cabdal de la literatura anglesa, era un gran coneixedor i admirador d’altres escriptors italians i francesos. De fet, el seu títol més conegut és Els contes de Canterbury, inspirats en el Decameró de Bocaccio, i se li reconeix en les seves primeres obres una forta influència francesa, fins al punt de traduir-ne alguns textos, i era bon coneixedor de la literatura trobadoresca del fin’amors, escrita en provençal-occità. Justament El parlament dels ocells té un notable component satíric cap a l’amor cortès o fin’amors, i aquests són els versos on esmenta la diada de sant Valentí i  els ocells:

“For this was on Seynt Valentynes day,
whan every foul cometh ther to choose his mate”
(Perquè això fou el dia de sant Valentí,
quan cada ocell vingué aquí a escollir la seva parella)

En missions diplomàtiques, Chaucer viatjà pels regnes de la península Ibèrica, i afeccionat com era a la literatura d’altres contrades, no és gens forassenyat pensar que podia haver llegit el Leyaltat vol, escrit ni més ni menys que pel Governador i Batlle General del Regne de València Pere Aznar Pardo de la Casta, i que d’ell agafà la idea de vincular el 14 de febrer amb l’assemblea ocellaire.

The parlement of foules

LA FI DEL DILEMA

No ho podem afirmar amb rotunditat, entre altres coses perquè no sabem amb exactitud si el nostre Leyaltat vol va ser escrit abans que El parlament dels ocells, però mentre això no s’esbrini sembla més versemblant, per raons climatològiques, que Chaucer s’inspirés en Pardo, que no pas el contrari.

En conclusió, l’origen remot de la festa de sant Valentí és clarament mediterrani, les lupercals de què parlàvem a Sant Valentí, santJordi o les lupercals? El fil històric no es talla i tot i que a l’Edat Mitjana ja s’identifica la diada plenament amb sant Valentí, quan al segle XVIII s’escampa la festa a França, Suïssa o els Estats Units, els eclesiàstics s’hi oposen perquè la consideren pagana.

A casa nostra, bressol de la fórmula sant Valentí-ocells-enamorats, la tradició s’anà perdent fins que fa unes dècades retornà de la mà de campanyes publicitàries consumistes. Això, sumat a la creença d’un origen anglosaxó i a l’arrelament de la rosa per sant Jordi, ens ha fet dir a molts abrandats patriotes, amb un desdeny indissimulat: “jo sóc més de sant Jordi”, però ara pla, ens ho haurem d’empassar, perquè descobrim estupefactes que, a més de ser els creadors mundials de la diada de sant Jordi, també ho som de la de sant Valentí. A enamoradissos ningú no guanya als catalans i, ben mirat, pel sol fet de suportar-nos diàriament, les nostres parelles bé es mereixen flors i regals ben sovint, i una parcel·la ben guanyada al cel per tota l’eternitat. Catalans, s’ha acabat el dilema: a la memòria dels vells Luperc i Faune, som de sant Jordi i de sant Valentí.