La bruixa

En les creences dels catalans, la bruixa és una dona mortal que adquireix poders màgics gràcies al vincle amb les divinitats de la natura, segons uns, o amb el diable en forma de boc, segons d’altres. Perseguida durant segles per ser dipositària d’una ancestral saviesa popular i no voler sotmetre’s al masclisme imperant, fou temuda o admirada perquè pot guarir malalties del cos i de l’ànima, però també provocar mal d’ull, golls i pedregades. Assoleix grans velocitats dalt d’una escombra per anar a l’aquelarre, en llocs com el Canigó, el Pedraforca, el Montseny, el Puig Campana, les muntanyes d’Alaró i molts d’altres.

Bruixa al Calendari 2017 de mitologia catalana (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

Aquest personatge tan conegut n’ha aplegat de procedències diverses, en un poti-poti on s’hi barregen les dones coneixedores de la medicina popular —herbes remeieres, oracions curatives, llevadores autodidactes…—, d’altres amb uns suposats rudimentaris coneixements de màgia negra, les que s’aplegaven per fer les seves festes en indrets foravilers o les que es transformaven en animals, sobretot gats negres o cabres, que ens remeten a les fylgjur nòrdiques.

L’arrelament que aquest personatge ha tingut al llarg dels segles en l’imaginari europeu, fa que es mereixi un llarg article que esperem publicar quan puguem recentrar-nos en la nostra mitologia, sense les ombres que el feixisme projecta al nostre voltant.

Aquí, bruixes i inquisició han anat associats durant segles i no pas perquè elles ho volguessin. Els inquisidors les torturaven per fer-les abjurar de les seves suposades idees contràries a la llei de Déu. La creença en les bruixes s’ha anat extingint de cent anys cap aquí; la Inquisició, en canvi, creada per imposar l’ortodòxia catòlica el 1478 i abolida formalment el 1834, ha perdurat fins als nostres dies amb altres noms, però amb uns objectius que, en el fons, eren molt similars. Si durant aquells segles el dogma de fe del Regne d’Espanya era la fe catòlica, la “sagrada unidad de la Pàtria” li va prendre el relleu. Els inquisidors del segle XXI segueixen vexant els heterodoxes que gosen desafiar el dogma, exigint-los la renúncia pública i explícita als seus principis si volen recuperar la llibertat, en uns procediments que són la vergonya de qualsevol jurista. A Catalunya tornem a viure una cacera de bruixes que agafa viaranys tan absurds com perseguir tot allò que sigui de color groc, però el groc resplendirà més que mai, amb una llum que ens il·luminarà cap a la llibertat.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Dimoni Cucarell

Enlloc dels Països Catalans, la tradició dels dimonis ha perdurat amb la vitalitat que té a Mallorca, especialment en pobles com Alaró, Algaida, Manacor o Artà. Els dimonis de l’illa es reuneixen en uns aplecs que anomenen “Dimoniades”, la primera de les quals se celebrà a Manacor el 1984, i que han anat agafant embranzida amb el pas del temps.

Dimoni Cucarell. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita al Calendari 2017 de mitologia catalana

Si el berruguet d’Eivissa agafa del déu Bes els aspectes benefactors, es dimoni Cucarell li pren el costat més desvergonyit: li agrada perseguir al·lotes de bon veure i aixecar faldilles, és festaire i poca-solta i se li atribueixen tots els mals vicis: cràpula, golafre, buidaampolles, gandul, impúdic, groller… Lleig i estrafet com Bes, potser perquè frueix sense manies de tot allò que la majoria dels mortals, prudentment, ens prohibim, compta amb la simpatia de tothom, com es pot comprovar als aplecs de dimonis o dimoniades que es fan al llarg de l’any en diverses viles de l’illa.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Llegendes d'invasors a Sant Iscle

Sant Iscle és un poble situat on conflueixen la riera que dona nom a tota la vall —la Vallalta— amb la de la Salut i algunes més. Té uns 1.300 habitants i el seu terme s’enfila fins dalt de tot de la carena de la serra del Montnegre, amb nombroses petites masies nascudes a l’ombra de la gran casa pairal de can Vives de la Cortada, avui en ruïnes i a on moltes d’elles estaven vinculades.

Una carretera local recorre tota la Vallalta unint Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle i Arenys de Munt, una dotzena de quilòmetres que segles enrere es feien pel mig de la llera fluvial. L’abundància de rieres pot haver ajudat a conservar les llegendes de les dones d’aigua, creença molt arrelada a Sant Iscle fins no fa gaires dècades. N’hi ha una altra, de llegenda, només coneguda pels isclencs, que de fet deu barrejar alguns detalls fantasiosos amb un fet històric ben real protagonitzat per ells durant la Guerra del Francès. Per descomptat que els piolins que varen envair aquest diumenge aquest tranquil poblet desconeixien la llegenda i si no hagués estat per l’ajut del GPS, probablement no haurien ni trobat l’indret.

El 1808, un cop les tropes franceses van ocupar Barcelona, partiren pel Maresme en direcció nord per assolir el riu Tordera i conquerir el castell d’Hostalric, però els sometents els van presentar batalla als turons de Montgat, a Mataró i a la serra de les Guilles, entre Calella i Sant Pol, que no aconseguiren traspassar. Llavors agafaren la Vallalta com a ruta alternativa, fins arribar al Collsacreu i d’allà cap a Vallgorguina, Sant Celoni i Hostalric. Però pel camí altres partides de sometents els feren molt la guitza i els causaren moltes baixes, especialment a Sant Iscle, on els combatents s’amagaven entre les frondoses boscúries de can Ginebra, can Cases i el Montbrugós, que s’alça al nord de la vila.

Refets de l’escomesa, els napoleònics decidiren retornar a Sant Iscle en una operació de càstig, amb l’objectiu de saquejar, cremar i matar. Era el 25 de juny de 1808 i escarmentats de passar per la vall, ara ho devien fer pel camí carener de la serra dels Termes, al sud. Començaren el saqueig per can Torrus Vell i can Roig del Castell, per anar baixant cap al poble.

Mentre els homes empunyaven les armes, dones, canalla i vells es tancaven a l’església, una sòlida edificació de parets ben altes, i resaven per sortir ben parats d’aquell tràngol. Diu la llegenda que els precs foren escoltats, perquè una gropada va dur un fort aiguat que va omplir torrents i rieres fins a desbordar-les, s’emportà un bon grapat de francesos i els que restaven van fugir. En agraïment a aquesta intervenció divina, tot el poble va fer el vot solemne de commemorar-ho cada 25 de juny, i és per això que en diuen “la Festa Votada”.

Per capricis de la història, l’1 d’octubre de 2017, els isclencs i tot el país també volien celebrar una Festa Votada, però als governants neofranquistes no els feia cap gràcia que els catalans decidíssim lliurament amb el nostre vot. De nou Sant Iscle fou assaltat per les tropes estrangeres i la dignitat dels isclencs defensada heroicament i pacífica. Com gossos rabiosos entraren al col·legi electoral, rebentaren portes i cercaren debades el botí, l’urna amb els vots dels isclencs.

Talment com una antiga dona d’aigua o com la Dama Blanca que defensa els andorrans, una isclenca menuda i eixerida va filmar l’assalt davant d’ells, conservant una serenor admirable i dient-los a la cara coses que requerien el valor dels més intrèpids guerrers.

Els saquejadors van marxar amb les porres a la mà, però res més. Burlats una vegada més per l’enginy dels catalans, una urna i no pas amb cendres mortuòries sinó amb vots ben vius, reposava santament en un nínxol del cementiri, el mateix cementiri on a l’entrada hi podem llegir una placa commemorativa de la gesta del 1808:

“SOM-ATENS. El poble de Sant Iscle à sos avis de l’any vuyt. Ab la fe al cor y les armes à les mans lliuraren al poble’l 25 de juny del extermini decretat pel Frances. Commemorém anyalment llurs religió y patriotisme.”

Els isclencs del segle XXI s’han fet dignes dels seus avantpassats de fa 200 anys. Els seus descendents, d’aquí a 100 anys, dins la Catalunya independent i l’Europa dels pobles, també cantaran la seva gesta.