diumenge, 30 de juliol de 2017

Mirmanda i altres llocs imaginaris

Quan el món era encara un espai infinit amb límits incerts i territoris desconeguts, la ment humana imaginava criatures fantàstiques en llocs ignots, ciutats llegendàries poblades per éssers sobrenaturals i països on la normalitat era superada per totes bandes.

Els antics importadors/exportadors hi van contribuir notablement. Una estratègia per conservar l’exclusiva del comerç d’elements molt preuats era que la competència n’ignorés el lloc d’origen, i per això s’explicaven històries de mil perills a superar per arribar a bon port. Per preservar el secret, s’arribava a extrems com el que explica l’historiador i escriptor grec Estrabó, del patró que va decidir enfonsar el seu vaixell de camí a les Casitèrides, quan va veure que no es podia desempallegar d’un altre vaixell que el seguia per conèixer la ruta.

Les religions van crear els seus propis espais mítics, sobretot els indrets on anem a parar quan morim: l’infern en flames dels cristians, l’inframón Kur dels sumeris, l’Hades dels grecs, l’illa d’Avalon dels celtes…

Per als escriptors de tots els temps, els llocs fantàstics han estat sempre un motiu d’inspiració, i encara en tenim que donen voltes sobre l’existència de l’Atlàntida, però ara que el món se’ns ha fet petit, les civilitzacions imaginàries, situades sempre en terra desconeguda, les hem d’ubicar en altres planetes i, a més, que no siguin gaire a prop.

Mirmanda

Mirmanda al Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita
De les ciutats imaginàries catalanes, Mirmanda és la més llegendària. Mossèn Cinto Verdaguer en parla a Canigó, recollint la dita popular sobre la seva remota antiguitat: “Quant Barcelona era un prat / ja Mirmanda era ciutat”. Situada a la comarca dels Aspres (Catalunya del Nord), prop de les gorges de la Cantarana, vestigis de megàlits en delaten l’existència i amb les aigües del riu hi baixava l’or i l’argent. Només alguns pastors amistançats amb fades l’han pogut veure i hom diu que s’han fet rics. Fou aixecada per gegants, poblada per encantades i engolida per una enorme onada vinguda de la mar llunyana.

Altres llocs de fades

També a la Catalunya del Nord, al fons de l’estany de Lanós, hi ha una ciutat d’encantades, enfrontades eternament a les bruixes i els diables de l’estany de Balaig. Altres diuen, però, que les de Balaig també són encantades. Siguin el que siguin, el cas és que fan tant de mal com poden i les de Lanós procuren contrarestar-ho fent tant de bé com poden.

Prop del llac de Banyoles, a Porqueres, hi ha les roques esberlades de les Estunes, cau de totes les aloges que es banyen a l’estany.

Ciutats submergides

Els pantans edificats el segle XX ens han acostumat a la visió de vells pobles submergits, la imatge més coneguda dels quals és el campanar de Sau. El mite de les ciutats submergides neix molt abans i en tenim una bona colla.

Estany de Montcortès
A l’estany de Montcortès (Pallars Sobirà) hi havia la ciutat de Caïm, destruïda per Nostro Senyor perquè els seus veïns es van passar als moros, renunciant al cristianisme. Un destí similar van tenir els andorrans de l’estany d’Engolasters.

També hi ha una ciutat engolida per les aigües a l’estany de Guils, a la Cerdanya. Suposem que fou castigada per —diuen— ser el poble on va néixer Pilat.

Si ens passem a l’aigua salada, des d’alguns indrets de Menorca es pot divisar la ciutat de Paradela. Segons Amades, la nit de sant Joan ressorgeix del fons del mar, envoltada de muralles, torres i campanars. Si en una d’aquestes nits s’ajunten 7 Joans i 7 Joanes per veure-la, es desfarà el malefici i recuperarà la població i tot el que tenia en el moment del seu esfondrament.

En un indret perdut de la mar hi ha l’Illa de les Dones, que només s’hi pot anar a parar el 5 de febrer.

A Mitologia de la mar, Joan Amades ens parla de més illes. Just allà on el cel i el mar s’ajunten, hi ha una gran illa que és tota d’or massís. Qui hi arribi, veurà molt a prop el punt on la mar acaba i comença el cel. Si desembarca per la part d’ençà, podrà aplegar tot l’or que vulgui i la sort li somriurà per sempre més. Si travessa tota l’illa, esdevindrà una gentil donzella dotada de totes les gràcies. I si assoleix l’inici del cel, esdevindrà immortal. Ara bé, no li serà fàcil, pels remolins que empenyen contra els esculls, serpents que s’empassen vaixells sencers, un pop gegant de més de cent potes i un vent huracanat.

A l’Illa de la Pedra Imant, els vaixells no s’hi poden atansar, ni que siguin de fusta, perquè es desclaven, ja que totes les pedres són imants. Per això, els seus habitants no poden emprar cap estri de metall.

Hi ha una illa on tota la gent és gegant. Un vaixell hi va atracar, però en veure el personal, van fugir a tota vela, deixant un pobre tripulant en terra. Per fortuna, es va embarcar amb una sabata de gegant i va arribar a Barcelona abans que els altres.

I, és clar, hi ha una altra illa on la gent és tan remenuda que, una vegada que hi va amarrar un vaixell, a un mariner li va caure la pipa a terra i s’hi van entaforar una colla de famílies sense que ell se n’adonés. Quan, a alta mar, ho veié, va procurar alimentar-los, però es veu que aquella gent menjava molt diferent i es van anar morint. ¿Influència dels “Viatges de Gulliver” o Jonathan Swift es va inspirar en el relat oral?

Geografia fabulosa

A “Geografia fabulosa”, una altra obra d’Amades, hi troben una colla d’indrets inversemblants, bona part influïts per obres literàries, i com que aquí som més de la tradició oral, no hi entrarem gaire a fons, però n’esmentarem alguns.

Els antípodes habitaven algun lloc imprecís de l’Àfrica. Tenien les cames al cap, vuit dits a cada peu i havien de caminar cap per avall.

En terres nòrdiques, els aparietencs eren transparents i es reproduïen per la suor, que en contacte amb l’aire es gelava, i d’aquest gel en sorgia l’embrió generador. La suor i el gel, la calor i el fred com a generadors de vida, recordant el mite Ymir, el gegant escandinau de la Creació, de les aixelles del qual —suor— sorgiren l’home i la dona.

Els cenobolans tenien una cara que s’assemblava a la dels gossos, però devien ser força més petits, ja que cavalcaven damunt de glans i volaven perquè tenien ales. La clofolla de la gla també els servia de casa.

Amazones en un relleu grec (s. IV aC)
En terres turques, a la Capadòcia, hi havia una república exclusivament poblada per dones, el país de les Amazones. Només hi deixaven entrar els homes un cop l’any, per assegurar la reproducció, però per aparellar-se, a les amazones se’ls exigia haver mort, pel cap baix, tres enemics. Molt destres amb els cavalls i les armes, especialment amb l’arc, quan en la conquesta d’Amèrica els colonitzadors van trobar pobles amb dones guerreres, van identificar-les amb l’antic mite europeu.

Al nord d’Occitània es creia que hi havia la terra de la Cucanya, on els arbres donen tota mena de menjars, gustosos, cuits i ben guisats. Per això, la gent hi porta una vida plàcida, perquè en tenen prou amb sortir i agafar tot allò que els agrada per atipar-se.

Més coneguda és la terra de Xauxa, perquè encara és millor que la de Cucanya. A Xauxa, no cal ni enfilar-se als arbres per agafar el menjar fet, perquè cau sol. A més, aquests fruiters singulars també produeixen vestits i mobles. Pels seus rius hi llisquen les begudes més exquisides. No s’hi coneix el diner i hi ha un sol delicte: treballar, la vagància és obligada sota pena de presó.

Sempre hi fa bon temps, tots els espectacles són de franc i els infants es crien sols, sense dides ni mainaderes. Tampoc s’hi coneix la malaltia i quan la gent es mor, se’n va de cop a l’altre barri, fent inútils els metges i els remeis.

Com que no hi ha propietat privada, no hi fan negoci ni advocats ni jutges ni notaris; els mestres hi sobren perquè la canalla ja neix ensenyada.


És normal que tothom hi volgués anar a viure i es veu que hi havia una manera. Un dijous de cada set anys sortia del port de Barcelona un vaixell que hi duia de franc. Llàstima que mai no s’anunciava, calia anar al port cada dijous i preguntar als mariners si sabien quin era el vaixell de Xauxa. No se sap de ningú que l’hagués localitzat, però si hi voleu anar, potser que pregunteu.

divendres, 9 de juny de 2017

La llegenda dels Nou Barons de la Fama (El comte Arnau, II)

Fins al segle XIX, les llegendes del comte Arnau van perdurar per la transmissió oral, fortament influïda, això sí, per la cançó popular sobre el comte creada el XVI. Amb la Renaixença, Milà i Fontanals fa redescobrir el personatge a les nostres elits culturals i una bona colla d’escriptors el reinterpreten. En ells pren força l’Arnau reencarnant el Mal Caçador i també una llegenda èpica sobre l’origen de la nació catalana en la que el nostre comte intervé, tot i no ser-ne el gran protagonista: les gestes d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama.

Si les llegendes del comte Arnau tenen totes un origen inequívoc en la cultura oral, la dels Nou Barons sembla que també hi parteix, però des de fa 600 anys és clarament una narració literària amb pretensions de veracitat, que té un gran impacte en les elits governants i cultes a partir del segle XV, escampant-se més enllà de les nostres fronteres. Cervantes la fa esmentar al Quixot, en la conversa amb el pagès Pedro Alonso (capítol V) i serà reescrita per diversos escriptors i historiadors fins al XIX, amb la Renaixença. Un segle i mig més tard, el tema s’ha reprès en versió cinematogràfica, amb el títol de "Pàtria".

LA LLEGENDA D’OTGER CATALÓ I ELS NOU BARONS DE LA FAMA


Otger Cataló
(Historia de Cataluña, Víctor Balaguer, 1860)
L’any 732, el cavaller germànic d’alt llinatge Otger Gotlant, conegut com a Otger Cataló perquè aquest era el nom del seu castell d’Aquitània —regió que governava en nom del rei franc—, s’encaminà cap a Catalunya per combatre els moros amb un exèrcit de 25.000 homes. L’acompanyaven, agrupats de tres en tres, els Nou Barons de la Fama: Montcada, Pinós i Mataplana, Cervera, Cervelló i Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill, i molts altres cavallers i gentilhomes.

Entraren per la vall d’Aran i seguiren cap a la vall d’Àneu, on lliuraren grans batalles amb els sarraïns que hi vivien, prengueren el castell de València d’Àneu i estengueren els combats pel Pallars i la Ribagorça. Avançaren per la Cerdanya i el Capcir, construint esglésies i castells, on van quedar-se les seves famílies.

Els guerrers continuaren cap a Girona, però en arribar a Besalú saberen que el rei moro de Girona s’acostava amb grans forces. Aleshores canviaren de camí, dirigint-se a Empúries, ciutat a la qual posaren setge. L’empresa es complicà perquè acudiren en ajut del rei moro d’Empúries els reis de Fraga, Tortosa, Roda, Tarragona, Barcelona i Girona. I per si no fos prou difícil, l’any 734 Otger Cataló morí de malaltia, designant com a successor Napifer de Montcada, que decidí l’aixecament del setge i la retirada, durant la qual encara tingué lloc una batalla capitanejada per Hug de Mataplana. Prosseguiren cap als llocs inexpugnables i els castells roquers on vivien les famílies dels combatents, en les terres de la Cerdanya i la vall del Segre fins Oliana, on es feren forts durant anys, fins l’arribada de Carlemany, a qui s’afegiren amb l’objectiu de conquerir Catalunya.

LA LLEGENDA DE GUIFRÉ EL PILÓS


Així com de la llegenda d’Otger Cataló se’n desprèn una visió dels francs com a aliats dels catalans, en l’altra narració literària sobre l’origen de Catalunya, la de Guifré el Pilós —molt més antiga—, els francs no hi apareixen pas com a bons amics nostres. S’atribueix l’autoria a un monjo de Ripoll, possiblement per encàrrec reial, que la redacta entre 1162 i 1184 en l’obra Gesta Comitum Barchinonensium, en la qual se’ns presenta Guifré el Pilós com a fundador de la dinastia reial catalana i pare de la nostra independència.

El suposat pare de Guifré el Pilós, Guifré de Rià —poble del Conflent—, és assassinat per nobles francs a causa de lluites de poder. Salomó, comte franc, s’apropia il·legítimament del comtat de Barcelona, però el Pilós reacciona, recuperant-lo i matant l’usurpador Salomó. Més tard, quan el rei franc no envia ajut al comte per aturar una ràtzia sarraïna, Guifré decideix no renovar-li el vassallatge, gest que es pot interpretar com una declaració unilateral d’independència, la que marca l’inici de l’estat medieval català.

LA CATALUNYA CONVULSA DEL SEGLE IX


En la llegenda de Guifré s’hi barreja realitat i ficció. Certament, el seu pare Sunifred d’Urgell —no pas Guifré de Rià— fou assassinat per ordres del franc Guillem de Septimània, i Salomó era un poderós comte pirinenc que no fou mort per Guifré, però sí que el succeí en el govern dels comtats.

Miquel Coll i Alentorn, estudiós dels textos antics sobre els suposats orígens de Catalunya, remarca una notable tendència antifranca en aquest relat. No ens ha d’estranyar, tenint en compte que es va escriure en temps del rei Alfons el Cast, molt actiu en terres occitanes i amb interessos sovint enfrontats als dels francs.

La visió simplificada que ens ha arribat d’aquells temps de lluites entre moros i cristians, cada part formant un bloc uniforme i sense fissures, dista molt de la realitat, en la qual tant els uns com els altres pactaven aliances amb el bloc contrari quan els convenia. Als segles VIII i IX, la gent de Catalunya tant va lluitar contra els sarraïns com contra els francs, i algunes de les victòries llegendàries contra l’infidel del sud ho foren en realitat contra els cristians de més al nord.

L’envestida àrab dels primers anys és imparable al sud del Pirineu i passen dècades abans que no quallin els primers intents indígenes de recuperar el poder, i ho fan aprofitant els enfrontaments entre els governants musulmans.

Al nord de la serralada, en canvi, el 732 els francs ja aturen els sarraïns i van recuperant territori. Cap a finals de la centúria traspassen el Pirineu, pacten a voltes amb els califes i a voltes amb els indígenes, i queda clara la voluntat de fer-se amos de tot el territori. Els catalans no els veuen com un exèrcit alliberador sinó com un nou exèrcit d’ocupació, més afins en la religió però més intolerants en el govern que els musulmans.

El 827 esclata un alçament armat liderat pels magnats gots Aissó i Guillemó. Aquest era fill de Berà, comte de Barcelona nomenat pels francs a qui després ells mateixos van destituir per ser massa complaent amb sarraïns i indígenes. L’ocupació dels llocs de poder pels francs, liderats per Bernat de Septimània, va provocar la rebel·lió a les comarques centrals de Catalunya, on s’uniren gent d’ascendència ibera, romana, goda i musulmana contra el nou invasor, però la insurrecció no anà més enllà d’uns mesos i Bernat de Septimània s’acabà imposant per la força dels seus exèrcits.

En la llegenda d’Otger Cataló se’ns relaten els combats contra les tropes mores a la vall d’Aran i d’Àneu. Segons l’historiador J. M. Salrach:

“En comarques com l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà ni establiment de guarnicions [sarraïnes] no hi degué haver; per això arabistes com Codera han opinat que aquestes àrees tan pirinenques van restar al marge de la dominació islàmica. Tanmateix, és possible imaginar, segons Abadal, que els cabdills indígenes de la vall del Pirineu pactessin la submissió a l’islam, cosa que implicaria el respecte dels nous dominadors a la situació local —autonomia política— a canvi del pagament d’un tribut”.

Pels historiadors moderns, el poblament franc a la Catalunya pirinenca fou nul:

“Mai els comtats pirinencs no foren “alliberats” pels carolingis. […] Mai un comte franc no regnà a l’Urgell o a la Cerdanya, com tampoc al Pallars o la Ribagorça. […] Aquestes poblacions [indígenes], la instal·lació de les quals es perd en la nit dels temps, restaren sorprenentment estables i fidels a llurs tradicions. Per exemple, a llur paganisme: l’any 900 el bisbe d’Urgell Nantingís ha de fer cap a la Quar, a l’Alt Berguedà, “per tal de consagrar els temples dels ídols”, referència evident a la supervivència d’un culte indígena.” [Pierre Bonnassie]

Castell de València d'Àneu
Ni visigots ni musulmans ni francs constituïren una població estable a la vall d’Àneu i entorns durant el segle  VIII. Les batalles d’aquest indret del relat dels Nou Barons, si tingueren lloc, no fou probablement entre musulmans i francs, sinó entre francs i indígenes, tal com succeí anys més tard a Roncesvalles entre les tropes comanades per Carlemany i els bascos emboscats.

No només la gent del Pirineu sinó, en general, tota la Catalunya vella no veia els francs amb gaire bons ulls, però van quedar encerclats entre les dues grans potències d’aquell temps i, segons les conveniències, s’acostaven més als musulmans o als francs, exactament igual que mil anys abans ho havien fet els seus avantpassats ibers amb els cartaginesos i els romans.

L’ORIGEN DE LA LLEGENDA I EL COMPROMÍS DE CASP


Estant consolidat des de segles el relat sobre el naixement de la nació catalana, amb un text antifranc i Guifré el Pilós afermant la pròpia sobirania, com és que al segle XV triomfa un nou relat pro-franc i on l’heroi no és el comte de Barcelona sinó els Nou Barons de la Fama?

Coll i Alentorn ho investigà a fons, arribant a la conclusió que la primera versió fou escrita el 1418 per Pere Tomic, cavaller vinculat a les baronies de Pinós i Mataplana. Tomic exalçà en les seves obres literàries la noblesa catalana, en contraposició a la monarquia absoluta vinguda de Castella.

Si es donava per bona la versió sobre l’origen de Catalunya del relat d’Otger Cataló, els mèrits se’ls repartien els Nou Barons, corresponents a nou llinatges nobles encara vigents quan s’escriu el text. Desapareix l’hostilitat vers els francesos i desapareix la preeminència del comte de Barcelona, situant tots els llinatges en una categoria similar. Perquè? Què cerca l’autor amb aquest canvi de la història vigent i acceptada fins aleshores?

Martí l'Humà
El 1410, amb la mort de Martí l’Humà, s’extingeix la nissaga de monarques catalans, que des de Guifré el Pilós havia perdurat durant més de 500 anys. Fou un cúmul de dissorts o de males arts. Els seus tres fills barons legítims moren abans que ell, i l’il·legítim no és acceptat com a successor. Quedava un nét, Frederic, a qui Martí decideix nomenar-lo successor en una cerimònia que s’havia de celebrar l’1 de juny, però el 29 de maig el rei emmalalteix sobtadament de forma inexplicable i mor el 31. En les darreres hores de vida una delegació de prohoms de representativitat molt dubtosa i un notari conxorxat amb ells, li fan dir que sí, a un pobre moribund, a una proposta tan indefinida com que el successor “pervinga a aquell que per justícia deurà prevenir".

Amb això en tenen prou per excloure el nét Frederic i iniciar un procediment per dirimir a qui corresponia ocupar el tron. Comença un període de dos anys anomenat l’interregne, amb una ferma aposta d’una part de la noblesa aragonesa pel candidat Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, enfront de l’altre candidat més ben situat, Jaume II d’Urgell, lloctinent de Martí l’Humà i, d’entrada, amb un suport majoritari a Catalunya, València i Mallorca, i també a la banda d’Osca. Però Jaume és molt desencertat en les seves accions i, en canvi, tant Ferran com els seus partidaris aragonesos, juguen magistralment les seves cartes, servint-se de suborns, assassinats, batalles, ocupacions intimidatòries de territori aragonès i imposicions a la resta de regnes de la Corona.

Després de mil vicissituds es reuneixen a la ciutat de Casp tres representants de cada regne, excepte el de Mallorca —partidaris de Jaume d’Urgell—, exclosos per imposició dels trastamaristes, que també imposaren alguns dels qui havien de ser representants dels altres dos regnes. Amb tota mena d’irregularitats procedimentals s’arriba finalment a les votacions i Ferran d’Antequera és triat com a nou rei de la Corona catalanoaragonesa el 24 de juny de 1412.

A continuació, els urgellistes són perseguits sense miraments. L’aragonès comte de Benavent, que va gosar dir públicament que Ferran no tenia cap dret al tron, va ser detingut immediatament, torturat i l’endemà executat. El mateix Jaume d’Urgell fou condemnat a presó perpètua el 1413, aguantant 13 anys les dures condicions de presons castellanes i 7 més, fins a la mort, a la de Xàtiva.

Ferran no acceptava la tradició pactista de les corts catalanes, acostumat al poder absolut dels monarques castellans. Comença col·locant en els més alts càrrecs a nobles castellans de la seva confiança i una de les primeres peticions que fa a les Corts és que es perdoni el deute que la Corona catalana arrossegava des dels temps de Pere el Cerimoniós i que se li concedissin importants ajuts econòmics, però ni els mateixos que li havien donat suport s’hi van avenir.

Casa de la Ciutat de Barcelona, amb la porta guardada per les
estàtues de Jaume I, a l'esquerra, i Joan Fiveller, a la dreta.
El 1416 es produeix un nou enfrontament, quan Ferran pretenia no haver de pagar els impostos als aliments que el seu seguici comprava a Barcelona, l’anomenat “vectigal de la carn”. Joan Fiveller, en nom del Consell de Cent, li exigeix el pagament recordant-li que els impostos són de l’Estat i no del rei, i aquest hagué de claudicar.

Pocs mesos després Ferran mor i el succeeix el seu fill Alfons el Magnànim, que tampoc comença gaire bé quan, per primera vegada en la nostra història, com a cap de l’Estat es dirigeix a la Cort en castellà. Ho fa, a més, per demanar diners per a una expedició militar a Sardenya i Sicília. La resposta és un NO com una casa de pagès.

Es crea una comissió per convocar unes noves Corts i a finals de 1417 s’assabenten que el rei està preparant l’expedició a Sardenya, ignorant el mandat parlamentari. La comissió decideix passar a la clandestinitat i es constitueix el que després els historiadors en diran la Lliga de Molins de Rei. Hi és el conseller Fiveller i hi són —vés per on— els prohoms dels llinatges citats al text dels Nou Barons de la Fama, que cerquen i obtenen suports en altres estaments i en altres ciutats, com València i Saragossa, per frenar la prepotència del rei. A aquest no li queda més remei que ajornar l’expedició militar i despatxar els alts funcionaris castellans, això sí, després de cobrar-se —el rei— una generosa compensació econòmica.
Pere Tomic, el més probable autor del text dels Nou Barons, estava al servei dels Pinós i la seva obra, al de la causa comuna del país contra l’absolutisme castellà. Les conclusions de Miquel Coll i Alentorn són aquestes:

“Creiem que […] la intenció que la informa és la demostració d'una igualtat entre els comtats catalans, sense una major categoria per al de Barcelona i, per tant, sense una major autoritat per al poder reial. Una pretensió semblant no sembla fàcil que arribés a formular-se durant els regnats de Pere el Cerimoniós, de Joan I o de Marti l'Humà, tan coneixedors de la nostra història. Els darrers reis del gloriós casal de Barcelona se sabien massa de memòria llur Guifré d'Arrià per deixar-se convèncer per una llegenda tan toscament ordida. Tal pretensió quedava, en canvi, molt en el seu lloc en els temps revolts de l'interregne i en els primers anys de la nova dinastia, quan la noblesa podia intentar treure algun partit de la inestabilitat de la novella situació i de la ignorància de la historia catalana per part dels reis de nissaga forastera. Per això creiem que cal relacionar el text amb les pretensions d'independència del comte de Pallars durant l'interregne i, sobretot, amb la lliga de barons i ciutats que va aplegar-se en 1418 a Molins de Rei per protestar contra l'ordenació de la casa d'Alfons el Magnànim i la intromissió dels seus consellers castellans. Aquest moviment, que ha estat fins al present poc estudiat, revestí una importància excepcional, per tal com aplega de fet tot Catalunya (noblesa i poble) contra la influència forastera i constitueix la primera manifestació important d'hostilitat col·lectiva contra la nova dinastia.

[…] La versemblança de la nostra suposició augmenta si ens fixem que els caps més destacats del moviment de 1418, que són el comte de Pallars, Ramon de Cardona, Bernat de Cabrera, el vescomte d'Illa i de Canet, Ramon de Montcada, Berenguer Alemany de Cervelló, Berenguer d'Oms i Galceran de Santa Pau, pertanyen a llinatges inclosos en la llista de les novenes […].

Tot això ens indueix a aventurar la data aproximada de 1418 per a l'aparició de la versió genealògica que constitueix el nucli típic original de la llegenda otgeriana.” [Miquel Coll i Alentorn]

Compromís de Casp (Teófilo Puebla, 1867)
La pèrdua total i definitiva de la sobirania catalana es produí amb la derrota en la guerra de Successió (1701-1715), i des de l’independentisme hi ha un acord tàcit en parlar dels 300 anys de sotmetiment a l’imperi castellà, però aquest s’inicia tres segles abans, amb la sospitosa mort sobtada de Martí l’Humà just el dia abans que havia de nomenar successor el seu nét, i amb els dos anys següents d’interregne, on s’aplicà un maquiavel·lisme d’alt nivell que portà al Compromís de Casp, les conseqüències del qual encara estem pagant.





Bibliografia consultada:

Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere. Vol. I. Edicions 62. Barcelona, 1979.

Coll i Alentorn, Miquel. La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons. 1948. (http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000152/00000080.pdf) 

Cutrina, Gonçal. Llegendes i tradicions de les valls del Ter i del Freser. Ed. Maideu. Ripoll, 1981

Galceran-Uyà, Pere. La lliga de Molins de Rei, 1418. L’Espai/ nº 1. Molins de Rei, 1998. (http://raco.cat/index.php/Espai/article/view/173396/245315)

Rangil, Daniel. El comte Arnau. Treball inèdit, 1992.

Romeu Figueras, José. El mito de “el comte Arnau”. Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña. Barcelona, 1948.

Salrach, J.M. Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Edhasa. Barcelona, 1982.

Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana. Centre d’Estudis Baganesos, 1989.

dimarts, 30 de maig de 2017

L'Home de la Mar

Vet aquí un personatge que, d’entrada, ens podria semblar més aviat anecdòtic, fruit de la innocent fantasia d’algun narrador. Joan Amades omple 237 pàgines del Costumari català amb costums i creences del solstici d’estiu, de les quals tot just un paràgraf ens parla de l’Home de la Mar:

“Els jaios pescadors de la Mar Vella de Barcelona creien que avui [23 de juny] es feia visible l’home de la mar, ésser estrany que de dia era una persona com les altres i a entrada de fosc es tirava a mar i prenia, segons uns, forma de peix, i segons d’altres, continuava essent un home extravagant amb el cos cobert de petxines i d’algues a tall de pèls. Com que vivia en terra i en mar sabia tots els secrets del món, puix que entre terrassans sabia dels misteris de la mar, i entre els peixos fruïa del do de saber de tot el de la terra.”
Ben segur que entre la munió d’éssers màgics que apareixen per sant Joan, a Amades li va passar inadvertit el poderós vincle de l’Home de la Mar amb déus molt antics que van deixar una petja notable en el cristianisme. Tampoc n’era conscient jo, quan al 1993 va ser un dels personatges que vaig triar per al pòster “Éssers mitològics dels Països Catalans”.

Com en tants altres casos, Amades va salvar de l’oblit definitiu el vestigi d’una creença que, llegida amb calma, desvela una connexió molt directa entre les creences sumèries i les dels catalans. Qui era aquest home amfibi que sabia tots els secrets del món, tant els de terra com els de mar?


Home de la Mar (il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari 2017 de mitologia catalana)

OANNES

Si pouem en textos antics, l’historiador babiloni Berossos (350-270 aC, aprox.) escriví en grec la història de Babilònia Babiloniaka. Era el principal sacerdot d’Esagila, el temple de Marduk, déu dels babilonis, i va tenir accés a textos cuneïformes sumeris, ja llavors de 3.000 anys d’antiguitat. La seva extensa obra escrita s’ha perdut, però nombrosos autors antics n’han reproduït alguns fragments. Un d’ells, Alexandre Polyhístor, autor grec del segle I aC, transcriu això:

“De la banda del Golf Pèrsic que voreja Babilònia, va aparèixer una bèstia dotada d’enteniment, de nom Oannes. El seu cos era com el d’un peix, tenia un cap humà i al damunt un altre de peix, i més enllà de la cua de peix eixien uns peus humans. També era humana la veu.
Passava tot el dia amb els humans, però sense menjar res. Lliurà als homes el coneixement de les lletres, les ciències i tècniques de tota mena. També els va ensenyar a fundar ciutats, construir temples, fer lleis i mesurar la terra. Així mateix, la sembra i la collita, i els desvelà tot allò que porta a la vida civilitzada. Des d’aleshores, tan universals foren els seus ensenyaments, que res no s’hi ha hagut d’afegir per millorar-los.
Quan es ponia el sol, tornava a les profunditats del mar per passar-hi la nit, atès que era un ésser amfibi.”

Oannes, al centre, i Enki, a l'esquerra
Aquest darrer detall mostra una coincidència clara amb el nostre Home de la Mar. Una segona coincidència fonamental és que si Oannes és un transmissor de coneixements, l’Home de la Mar “sabia tots els secrets del món” i del text d’Amades deduïm que els explicava tant als “terrassans” com als peixos.

La tercera coincidència la trobem en el nom, però això ja és més llarg d’explicar, perquè de personatges connectats amb Oannes en trobem referències escrites durant 3.000 anys, des dels primers textos sumeris fins al canvi d’era. En un període tan dilatat foren objecte de culte de diversos pobles i amb noms també diversos. Comencem pel principi, és a dir, òbviament, pels sumeris, fa 5.000 anys.

ENKI


Al panteó sumeri hi trobem tres déus principals: Anu és el pare dels déus i, tret d’aquest títol honorífic, no és gaire actiu; Enlil és el de la terra i les seves actituds, de vegades desdenyoses, de vegades bel·ligerants, recorden el déu cruel i venjatiu de l’Antic Testament; i Enki. N’hi ha molts altres, però amb un rang inferior.

Enki, déu de l’aigua i de la saviesa, gran benefactor dels humans, anomenat després Ea pels babilonis, és qui transmet als sumeris els coneixements de l’agricultura, l’arquitectura, l’escriptura, la legislació, la geometria, és a dir, els coneixements que els permetran passar de ser una comunitat nòmada i salvatge a una societat sedentària i civilitzada, la primera del món.

A diferència dels seus companys de panteó, Enki és un déu misericordiós. Quan la seva germana i deessa Ereixkigal és raptada pel drac de l’inframón Kur, és Enki qui construeix una nau per navegar pels mars subterranis i enfrontar-se amb Kur. No pot treure Ereixkigal de l’inframón però, si més no, fa que en sigui la reina.

Quan l’altra germana Inanna viatja a l’inframón amb la secreta intenció de prendre-li el tron a Ereixkigal i aquesta la desarma i la manté captiva, l’absència d’Inanna al món dels vius fa que no es generi nova vida per absència de desig sexual. Tant Anu com Enlil entenen que s’ho té ben merescut i és de nou Enki qui intervé i, negociant amb Ereixkigal, aconsegueix que Inanna pugui viure la meitat de l’any fora de l’inframón i així recuperar el cicle de la vida a la terra.

I també devem a Enki l’existència de la humanitat i que no s’hagi extingit. Segons el text babiloni Epopeia d’Atrahasis, abans de l’existència humana, els grans déus vivien al cel i els déus menors vivien a la terra, encarregats de mantenir en funcionament els canals de rec i les pagesies. Però vet aquí que al cap de 40 anys, aquests déus, no gaire contents amb el seu paper, van preparar una rebel·lió. El geniüt Enlil els volia escarmentar, però el negociador Enki va proposar de crear una nova raça, els humans, perquè fessin aquelles feines i així alliberar-ne els déus menors. La deessa-mare Nintu o Ninhursag, parella d’Enki, va crear la humanitat barrejant fang amb la sang d’un déu menor sacrificat.

D’entrada, els humans també eren immortals i aviat va haver-hi un problema d’excés de població acompanyat d’un soroll incessant propi de les seves activitats, que no deixava dormir els déus. Enlil, enutjat per la son acumulada, va enviar sequeres, fam i pesta cada 1.200 anys per reduir la població, però els resultats no foren prou dràstics perquè Enki intervingué aconsellant l’humà Atrahasis que dirigís les seves oracions i súpliques, no a una divinitat genèrica, sinó a la divinitat concreta de cada tema, Namtar per a la pesta i Hadad per a la pluja. Així mateix, com a déu de l’aigua, Enki va omplir els rius de peixos perquè els humans es poguessin alimentar.

Enlil, molt enfadat amb Enki, li va fer jurar que no revelaria als humans el seu nou pla per aniquilar-los, ara molt més expeditiu: provocar una gran inundació que no en deixés cap de viu.

El bon Enki va pensar la manera d’esquivar la prohibició: no li explicaria a Atrahasis, sinó que parlaria amb la paret de la seva casa, feta de canyes. Òbviament, des de l’altre costat, Atrahasis tenia l’orella parada i en prengué bona nota: calia construir un vaixell que tanqués bé per totes bandes, ben segellat amb pega, per encabir-hi la família i les parelles d’animals de cada espècie, si volien evitar l’extinció.

Acabada la feina, es va fer de nit de tanta foscor, va ploure a bots i barrals i, de tanta mortaldat, els cadàvers dels humans ocupaven les lleres dels rius amb tanta profusió com les libèl·lules.

Al cap de set dies, Atrahasis sortí de la nau i feu ofrenes als déus, que s’hi llançaren, segons el text, “com mosques”. Es veu que la setmana se’ls feu molt llarga, sense la cervesa i el menjar que els humans produïen.

Tot i així, Enlil estava indignat de veure que no havia extingit la raça humana. Tingué una llarga conversa amb Enki, qui li argumentà que la vida humana havia de ser preservada i tots dos convingueren que calia trobar maneres de limitar el creixement continu de població, la principal de les quals era treure’ls la immortalitat. Només Atrahasis i la seva esposa obtingueren el privilegi de conservar-la.

D’aquest episodi del diluvi també se’n fa referència a l’Epopeia de Gilgameix, quan aquest vol evitar la mort i viatja fins la morada d’Atrahasis —anomenat Utanapixti en aquest text— per demanar-li el secret de la immortalitat. Viatge en va, no hi haurà cap més humà que pugui gaudir-ne.

A Enki se’l representava amb un doll d’aigua, poblat de peixos, brollant de cadascuna de les seves espatlles, simbolitzant els rius Tigris i Èufrates. També foren símbols d’Enki la cabra i el peix, que acabaren fusionant-se un sol ésser, Capricorn, un dels símbols del zodíac.

Els rituals amb aigua eren molt presents en la seva adoració i la pica baptismal de les esglésies cristianes o les piscines sagrades de les mesquites musulmanes podrien ser una herència del seu culte.

Quan, al segle VI aC, Nabucodonosor II ocupà Jerusalem, va deportar els sacerdots jueus a Babilònia durant dècades. En tornar al seu país, la influència de les tradicions sumèries i babilòniques que havien après durant l’exili quedà reflectida en alguns passatges de l’Antic Testament. El déu dels jueus sovint ens recorda el violent Enlil i, de vegades, el conciliador Enki.

El patriarca Abraham, originari de Mesopotàmia i primer predicador del monoteisme, es podia haver inspirat en la tríada de Anu, Enlil i Enki, per confegir el déu dels jueus, unint en un sol ésser les qualitats de tots tres. Alguns estudiosos defensen que el nom de l’hebreu Jahvé tindria l’origen en el mot Ea, el nom babiloni d’Enki.

No hi ha cap dubte que l’episodi bíblic del diluvi universal és una versió adaptada a les creences jueves del relat sumeri, i la creació d’Adam amb argila i l’alè diví té evident paral·lelisme amb els primers humans creats per Ninhursag amb argila i sang d’un déu menor.

Enki fou la divinitat més estimada d’aquells pobles sumeris i babilonis perquè, al capdavall, era l’únic a qui li importava el destí dels humans.

MARDUK


A Babilònia —la Babel bíblica— el culte a Enki o Ea va evolucionar fins que una nova divinitat, Marduk, li va prendre el relleu durant el regnat d’Hammurabi (s. XVIII aC). De fet, no del tot nova perquè era el fill d’Ea, heretà moltes característiques del seu pare i de l’oncle Enlil i fou considerat el més gran dels seus déus. Recordem que l’historiador Berossos era el gran sacerdot del temple d’Esagila, el principal de Babilònia i consagrat a Marduk. Se’l vinculava amb el sol, l’aigua i la vegetació, la justícia i la màgia.

Si per als sumeris Enki va vèncer Kur, el drac de l’inframón i la mar primordial, per als babilònics Marduk, armat amb llança, arc, sagetesi espasa,  venç Tiamat, la deessa de la mar primordial convertida en serpent, i també al seu aliat Kingu, amb la sang del qual crearà la humanitat perquè faci les feines feixugues.

DAGON


No és estrany que el compassiu Enki també gaudís de la veneració d’altres pobles veïns, encara que prengués noms diferents. Entre els cananeus o filisteus se’l conegué amb el nom de Dagon, i és citat diverses vegades a l’Antic Testament, a causa dels conflictes d’aquest poble amb els hebreus. Malgrat venerar dos déus d’origen força coincident, això no els va estalviar enfrontaments. Res d’estrany ni d’antiquat, també ha passat entre els cristians i entre els musulmans. Vet aquí dos passatges bíblics, on sorprèn com de peculiar i humiliant va ser un dels càstigs de Jahvé:

“La cavalleria es dispersà per la plana i els fugitius van arribar a Asdod buscant de salvar-se dins el temple de Dagon, el seu ídol. Però Jonatan va incendiar i saquejar Asdod i els pobles de la rodalia. També va calar foc al temple de Dagon amb els qui s'hi havien refugiat. Les baixes, entre els morts per l'espasa i els morts pel foc, foren unes vuit mil.
Quan arribà a Asdod, li van ensenyar el temple de Dagon cremat, la ciutat i la seva rodalia destruïdes, cadàvers escampats pertot arreu, i les despulles calcinades d'aquells que Jonatan havia cremat en el decurs de la batalla i que ara estaven amuntegades per on el rei havia de passar.” [1º Macabeus]

 “Els filisteus, després d'apoderar-se de l'arca de Déu, la van dur des d'Eben-Aèzer a Asdod. Un cop allí, van portar-la al temple de Dagon i la col·locaren al costat mateix de la seva estàtua. […]El Senyor va fer sentir als habitants d'Asdod el poder de la seva mà i els va esporuguir, castigant amb una epidèmia de morenes la ciutat i tot el seu territori.” [Samuel, 5]

ADAPA I LA IMMORTALITAT


Algunes coincidències entre l’Oannes esmentat per l’historiador Berossos i el déu Enki havien fet pensar que “Oannes” era la forma grega de dir “Ea”, el nom que li donaven els babilònics a Enki. Després, interpretant els textos de la Biblioteca d’Assurbanipal, se sabé que, en realitat, Oannes és la forma grega de Uan, i aquest la forma babilònica del sumeri Adapa. Al capdavall, la confusió entre Enki i Adapa és comprensible, atès el vincle que hi ha entre els dos.

En la mitologia sumèria, Enki va crear set savis semidéus, els apkal·lus, el primer dels quals fou Uan o Adapa. Venien a ser els apòstols d’Enki, emergiren del mar i van ensenyar als primers humans els coneixements que els havien de portar a la civilització, com l’agricultura, l’arquitectura, l’escriptura o la legislació. Quan es crearen els primers regnes, els apkal·lus foren consellers dels reis d’abans del diluvi. Aquesta catàstrofe marca un abans i un després a Sumèria, els registres arqueològics confirmen que cap al 2.900 aC hi hagué una gran inundació pel desbordament de rius al centre-sud de l’actual Irak.

Adapa, a més del primer, és el més rellevant de tots els apkal·lus, perquè va tenir l’oportunitat que els humans assolíssim la immortalitat i no la va aprofitar. Segons un relat mític, Adapa estava pescant al Golf Pèrsic quan un cop de vent del sud li va tombar la barca. Emprenyat, va trencar-li una ala a Nintil, la deessa del vent, que durant set dies no pogué volar i, per tant, tampoc podia bufar el vent.

Anu, el gran patriarca de tots els déus sumeris, es va enfadar molt i va citar Adapa al cel perquè s’expliqués. Abans d’anar-hi, Enki li va donar un seguit d’instruccions perquè no empitjorés el panorama i mirar d’apaivagar l’enuig del gran Anu. Un dels consells fou que no mengés ni begués res del que li oferís, perquè li podia causar la mort.

En part, els consells d’Enki degueren ser molt encertats, perquè sentint les explicacions d’Adapa, Anu li va perdonar la malifeta i, commogut per la seva sinceritat, li va oferir el menjar i la beguda de la immortalitat, que ho eren de debò, però Adapa es refiava més d’Enki i no els va prendre, condemnant-se i condemnant a tota la humanitat a ser mortals.

Els entesos no es posen d’acord sobre les autèntiques intencions d’Enki. Realment temia que Anu emmetzinés Adapa? O és que no volia que Adapa, que ja tenia el do de la saviesa, obtingués també la immortalitat i així s’equiparés del tot als déus?

Recordem que en la tradició hebrea, Déu expulsa del Paradís Adam i Eva, després que hagin menjat la fruita de l’Arbre del Coneixement, per evitar que també en mengin de l’Arbre de la Vida i, esdevinguts immortals, es puguin equiparar amb ell.

L’HOME DE LA MAR I ELS VINCLES CATALANS AMB SUMÈRIA


La llengua sumèria s’extingí a inicis del segon mil·lenni aC, tot i que perdurà 2.000 anys més en els actes litúrgics, com ha passat amb el llatí. Va ser la primera llengua escrita i no se l’associa amb cap altra família de llengües, tampoc les que tenia més properes, com les semítiques o les indoeuropees. Gràcies a moltes taules escrites en sumeri i en accadi, podem saber-ne el seu significat.

Il·lustració de Jordi Coll (pòster Éssers mitològics dels PPCC, 1993)
Hi ha dues llengües encara vives que tenen similituds sintàctiques i lèxiques amb el sumeri: el georgià i el basc. Per tant, també hi tenia similituds la llengua que es va parlar a Catalunya i el País Valencià fins fa 1.000-1.500 anys —segons les zones—, l’iber, de la mateixa família que l’eusquera.

Crida l’atenció, en aquest sentit, el significat del nom de molts personatges sumeris, compostos d’un prefix i un substantiu. En el cas dels masculins, molts comencen pel prefix EN: Enki (En= Senyor, Ki= Terra, Senyor de la Terra); Enlil (En=Senyor, Lil= Aire, Senyor de l’Aire); Enten (En= Senyor, Ten= Hivern, Senyor de l’Hivern). Per tant, el significat de EN és exactament el mateix que en català, quan s’empra com a article personal davant noms masculins, sobretot en personalitats importants, on adquireix un sentit de cortesia o majestàtic: el rei En Jaume I, l’infant En Pere.

El nostre equivalent femení és NA, i en sumeri és NIN: Ninhursag (consort d’Enki), Ninlil (Senyora de l’Aire), Ninsun (mare de Gilgameix), o Ninkasi (Senyora de l’elaboració de la cervesa).

I parlant de cervesa, que per als sumeris era tant o més important que per a nosaltres, s’accepta que ells en foren els inventors, fa uns 6.000 anys, però els catalans els podríem arrabassar aquest honor, a partir de les excavacions fetes el 2.004 a la cova de can Sadurní, a Begues, quan es trobà una gerra on s’ha comprovat que s’hi havia fermentat cervesa fa 6.500 anys.

Sacerdot apkallu i bisbe de Girona
En els relleus mesopotàmics, els apkal·lus són representats tal i com els descriu Berossos, híbrids de peix i home. El mot “apkal·lu” s’emprà després per designar un tipus de savis, mags o sacerdots, aquests ja plenament humans i reals, que es devien erigir en seguidors dels apkal·lus mítics, i practicaven encanteris i curacions. Vindrien a ser com el que ara entenem per sacerdots o exorcistes, que exercien rituals per a la curació de l’ànima i també del cos. Imitant llurs suposats orígens mítics, la seva indumentària volia recordar la dels remots apkal·lus i si la comparem amb la dels nostres bisbes, amb la mitra de dues puntes i la capa fins als peus, hi veiem sospitoses similituds.

I acabem amb la darrera coincidència. Apkal·lu es compon de tres mots: Ap= aigua, kal= gran, lu= home. No hi ha unanimitat entre els traductors sobre en quin ordre s’han de combinar. Podria ser “Gran Home de l’Aigua” o podria ser “Home de l’Aigua Gran”, és a dir, “Home de la Mar”. Atès que, segons el mite, sorgiren de la mar i allà tornaven cada nit, sembla aquest el significat més lògic, i vet aquí que el nostre Home de la Mar descrit a Amades pels vells pescadors d’una platja de Barcelona, conservaria fins i tot el mateix nom que el seu mil·lenari referent sumeri.